No cal

D’ençà que ho vam deixar
només m’he despenyat,
avall, per la muntanya,
nafrada, fracturada,
el dolor, esgarrifós.
Segueixo en descens ràpid,
tothora estavellant-me.
No cal més agonia
ni en vellesa colgar-me.

Traïdor

I com vaig creure en tu, pujant tots els graons,
mentre tu anaves fent-te, polint el traïdor
que en anys esdevindries. I jo encara et somio,
mig tremolant d’angoixa davant la indiferència

amb què m’apars als somnis, l’expressió closa al rostre,
jove, com en trencar-nos. Et veig sense cap vincle,
sols la dura mirada de qui va ser botxí,
va arrasar i destruir l’amor que més l’amava.

Així et torno a veure en els malsons que en colguen,
ben polit i peixat, com un intrús que observa
si soc la pelleringa que un dia va deixar.

Però soc una altra cosa, no pots ni imaginar-t’ho:
l’alta capacitat de copsar i de crear
aquell amor que amb tu immens va desplegar-se’m.

Enyor

Enyoro la florida de la rosa
estesa dins l’estela de l’estiu
amb el teu cos morè, sempre presagi
de felicitat corrent com un riu.

Enyoro l’habitar aquella vivència
de vida fonda abraçada al teu cos,
amb Europa esperant-nos tota encesa
per conèixer amb nosaltres què és l’amor.

Enyoro les estrelles que venien
a vetllar-nos sota el cel de París,
la tendresa infinita, indescriptible,
carnosa com un fruit del paradís.

Enyoro la Venècia fabulosa,
els canals que ens estenien la mà,
la teva passió commovedora,
el blau de l’aigua que ens va bressolar.

Enyoro les nostres nits vora l’Arno,
el riu fluent que ens va tastar el desig,
la llum de matinada despertant-nos
com si ja mai no hagués de fer-se nit.

I t’enyoro a tu sempre i per sempre,
en el temps desfet sense el teu bategar,
l’absurditat dura com la matèria
ofegant-me allà on no existeix rescat.

Trobable

M’allunyo més de tu
cada dia que passa,
tot i que m’imagino
caminant cap a tu.
Al final l’amor resta
com una joia intacta
a l’inici del viure,
d’on n’emana l’essència,
el sentit de ser al món,
la fragància primera,
el meu naixement nou.
Vas ser aquella delícia
amb què tot es mesura,
cap a la qual camino,
amb tu a mils d’anys lluny,
la que és en mi inserida,
la que em guia les passes,
la que em duu cap a tu,
que encara crec trobable.

Per res

Digue’m on se’n va anar

la nostra joventut,

la tendresa fragant,

l’ímpetu d’estimar-nos,

l’espiral d’aquells dies,

per mi els més intactes,

fent de tu única tria,

home absolut i astre,

vas penetrar en mi

fins dins el moll de l’os

modificant les cèl·lules,

que sens tu a penes viuen,

i m’he arrossegat

quaranta-dos anys més,

perquè viure sens tu

per res basta la vida.

Absència

La teva absència és
el respir que m’ofega
la buidor al meu espai
que constantment trontolla,

immensitat arreu
sense ni arrel ni rella,
la meva estàtua amorfa
en els anys que s’escolen.

La meva boniquesa
no ha estat mai més mirada,
la tendresa que duc
mai més no percebuda,

he errat amunt i avall
constantment aliena,
solitud de la nit
que arriba estèril, muda.

La teva absència són
les estacions que passen
ferides per l’esquerda
coent del món sensible,

mitja figura boja,
eixorca i esventrada
que sóc jo tota sola,
amb la sang escolada.

Renéixer

Vaig viure amb tu, amor meu,

en tot l’abast, el meu ésser.

Sí, ja podia morir

havent tocat del tot fons

del més infinit renéixer.

Tants camins

No sabia que tu eres el príncep blau;

tants camins vam fer junts, agafats de la mà

penjats de l’altra espatlla sota el sol poderós.

*

No sabia que amb tu tenia al meu davant

la més gran descoberta, l’aire d’aquell amor

de cos fort i grandiós, de temps polit i alat.

*

No sabia que amb tu removia el licor

i en preníem el pòsit, aquell més condensat,

i ens movia els cabells un vent mai no fressat.

*

No sabia que amb tu caminava el camí

únic, mai més trobat, que anava cap a mi,

amb el cos motllurat al teu cos i al teu art.

*

No sabia que amb tu era a la foneria

que aliava el meu metall amb tu, ja de per vida,

un foc inusitat que crema en mi i respira.

Nosaltres

Va venir el meu amor

portat pel vent de l’estiu,

ple de caliu i fragància,

es badaven grans les flors

com jo amb ell m’extasiava.

*

Ens duia l’aire del temps

de ciutats italianes,

tot era sol i sentor,

immensa dimensió,

a tot arreu ens amàvem.

*

Bressats per la llibertat

que amb la terra gravitava

dúiem a la pell el sud,

amants, sensibles, fecunds,

pura essència de nosaltres.

Puntals

Va passant el temps

i tot el que es vell

ja ha anat sucumbint

sense cap recança,

però hi ha els amors

que sempre són joves

presos a una arrel

sana i vigorosa,

no els somou el temps,

no esdevenen brossa,

i fan de puntals

als éssers que ronden.

Vides inserides

fermes i formoses

dels lliures amors,

sempre nodridores.