El nostre futur

El nostre futur són els meus poemes,
sostenint enlaire l’amor que mai passa,
cercant la fragància, la joia més plena
farcida d’encís pur, sols de nosaltres.
I el teu foc ardent, pòsit que m’amara
en tot el present, en tot jorn que passa.
El nostre futur voleia dins l’aire,
sempre somogut per venir a trobar-te.
Només una història, nostra, indestriable,
que segueix en mi, fent de vida de flama.
I el nostre futur possible, viable,
ara torna a encendre’s, ja no malmenable.

Malefici

Saps?, faig la mateixa cara
que el temps en què em vas trair
a mi a nosaltres al món
perduda i sense esperança
habitada per la mort.

Quaranta anys exactes ara
amb altres amors perduts
esgarrifós malefici
que m’estalona sens fi
habitada pel desfici.

Anys

A voltes m’assalta
la felicitat de quan érem junts.

La meva joventut va lleugera
i el vent corre cap a tots horitzons
i em deixa la pell delerosa
que tu me l’assaciïs.

La cabellera em voleia
i el meu mirar ardent et porta
des de tots els racons del meu cos anhelant,
del fondal del pensament,

com si al cap de trenta anys
vehement m’esperessis.

Cor

Ha passat llarg el temps i t’has fet més present
i el cor que em vas trencar segueix esmicolat
i no ha arribat al ple la meva vida escassa.
Han passat quaranta anys i l’home que vas ser

perenne m’acompanya al temps intemporal,
i en sento la fragància, el seu desplegament
i el bategar del cor quan el meu cor també
havies conjuntat i glatia a tot l’ample

al més alt palpitar.  Avui no el sentiries
i ja no queda temps ni amb una altra vida.
Mai no hi hagut res més enllà del nostre amor

en l’espai que vam ser, gravitant com un món.
Un futur resplendent d’estudis i de temps,
joves del tot conscients que érem joia brollada.

Nit olorosa

Infinit

Un dia líquid s’escampa sense fi
ple de nostàlgia, cobert per un cel gris,
corre la boira espessa d’humitat,
just s’esvaeixen contorns i cavitats.

Podria ser un dia que plovia
damunt nosaltres, infinit de tu i jo,
de quan el món vibrava i s’expandia,
de quan junts érem la mesura de tot.

Equilibri

Traïció

En la traïció
trobo la meva mort,
a poc a poc
faig camí de la tomba.

Vaig superar
l’estrall de la destral
i mig cosida
faig tombs dins la pesombra.

I m’han traït
els amors de veritat
que en mi esmento
mentre em colga la pedra.

A mar obert,
en fondària ofegant
m’han enfonsat
lligada a la tenebra.

Recòndit caliu

Mai hi ha hagut tan recòndit caliu
en els cossos confosos en claror d’amor,
mai qui fores no s’ha enfosquit
i segueixo immersa en el nostre doll.
I anem junts endavant en el temps
que no incideix en el nostre pertanye’ns.
Tenint-te així no m’importa pas gens
la meva tan minsa insignificança.

Nosotros

Manuel,

Hemos vivido
en huecos recónditos y violáceos,
hemos vivido en huecos
tensos y encarnados
donde sólo hemos existido nosotros
ignorados e ignorando.