Enyor

Enyoro la florida de la rosa
estesa dins l’estela de l’estiu
amb el teu cos morè, sempre presagi
de felicitat corrent com un riu.

Enyoro l’habitar aquella vivència
de vida fonda abraçada al teu cos,
amb Europa esperant-nos tota encesa
per conèixer amb nosaltres què és l’amor.

Enyoro les estrelles que venien
a vetllar-nos sota el cel de París,
la tendresa infinita, indescriptible,
carnosa com un fruit del paradís.

Enyoro la Venècia fabulosa,
els canals que ens estenien la mà,
la teva passió commovedora,
el blau de l’aigua que ens va bressolar.

Enyoro les nostres nits vora l’Arno,
el riu fluent que ens va tastar el desig,
la llum de matinada despertant-nos
com si ja mai no hagués de fer-se nit.

I t’enyoro a tu sempre i per sempre,
en el temps desfet sense el teu bategar,
l’absurditat dura com la matèria
ofegant-me allà on no existeix rescat.

Trobable

M’allunyo més de tu
cada dia que passa,
tot i que m’imagino
caminant cap a tu.
Al final l’amor resta
com una joia intacta
a l’inici del viure,
d’on n’emana l’essència,
el sentit de ser al món,
la fragància primera,
el meu naixement nou.
Vas ser aquella delícia
amb què tot es mesura,
cap a la qual camino,
amb tu a mils d’anys lluny,
la que és en mi inserida,
la que em guia les passes,
la que em duu cap a tu,
que encara crec trobable.

Per res

Digue’m on se’n va anar

la nostra joventut,

la tendresa fragant,

l’ímpetu d’estimar-nos,

l’espiral d’aquells dies,

per mi els més intactes,

fent de tu única tria,

home absolut i astre,

vas penetrar en mi

fins dins el moll de l’os

modificant les cèl·lules,

que sens tu a penes viuen,

i m’he arrossegat

quaranta-dos anys més,

perquè viure per mi

per res paga la pena.

Absència

La teva absència és
el respir que m’ofega
la buidor al meu espai
que constantment trontolla,

immensitat arreu
sense ni arrel ni rella,
la meva estàtua amorfa
en els anys que s’escolen.

La meva boniquesa
no ha estat mai més mirada,
la tendresa que duc
mai més no percebuda,

he errat amunt i avall
constantment aliena,
solitud de la nit
que arriba estèril, muda.

La teva absència són
les estacions que passen
ferides per l’esquerda
coent del món sensible,

mitja figura boja,
eixorca i esventrada
que sóc jo tota sola,
amb la sang escolada.

Renéixer

Vaig viure amb tu, amor meu,

en tot l’abast, el meu ésser.

Sí, ja podia morir

havent tocat del tot fons

del més infinit renéixer.

Tants camins

No sabia que tu eres el príncep blau;

tants camins vam fer junts, agafats de la mà

penjats de l’altra espatlla sota el sol poderós.

*

No sabia que amb tu tenia al meu davant

la més gran descoberta, l’aire d’aquell amor

de cos fort i grandiós, de temps polit i alat.

*

No sabia que amb tu removia el licor

i en preníem el pòsit, aquell més condensat,

i ens movia els cabells un vent mai no fressat.

*

No sabia que amb tu caminava el camí

únic, mai més trobat, que anava cap a mi,

amb el cos motllurat al teu cos i al teu art.

*

No sabia que amb tu era a la foneria

que aliava el meu metall amb tu, ja de per vida,

un foc inusitat que crema en mi i respira.

Nosaltres

Va venir el meu amor

portat pel vent de l’estiu,

ple de caliu i fragància,

es badaven grans les flors

com jo amb ell m’extasiava.

*

Ens duia l’aire del temps

de ciutats italianes,

tot era sol i sentor,

immensa dimensió,

a tot arreu ens amàvem.

*

Bressats per la llibertat

que amb la terra gravitava

dúiem a la pell el sud,

amants, sensibles, fecunds,

pura essència de nosaltres.

Puntals

Va passant el temps

i tot el que es vell

ja ha anat sucumbint

sense cap recança,

però hi ha els amors

que sempre són joves

presos a una arrel

sana i vigorosa,

no els somou el temps,

no esdevenen brossa,

i fan de puntals

als éssers que ronden.

Vides inserides

fermes i formoses

dels lliures amors,

sempre nodridores.

Amor

Crèiem que l’amor
mai s’aturaria,
els pactes de sang
en les nits salvatges,
aquell foc creixent
marcant-nos amb brasa,
la tendresa ardent,
serena com l’aigua.
Era l’equilibri
absolut dels astres,
el més pur prodigi,
terra originada,
era el pic més alt
de tota abundància,
junyits a un origen
que allà es segellava.
Iniciats al ritu
que se’ns revelava
creàvem l’amor,
tumultuosos, àvids,
sense sospitar
que endins hi habitava
l’impuls destructiu
que a la fi ens va abatre.

*************************************************************

Crèiem que l’amor mai s’aturaria,
els pactes de sang en les nits salvatges,
aquell foc creixent marcant-nos amb brasa,
la tendresa ardent, serena com l’aigua.

Era l’equilibri absolut dels astres,
el més pur prodigi, terra originada,
era el pic més alt de tota abundància,
junyits a un origen que allà es segellava.

Iniciats al ritu que se’ns revelava
creàvem l’amor, tumultuosos, àvids,

com llum expandint-se, mar originant-se.

Crèiem que l’amor mai s’aturaria,
sense sospitar que endins hi habitava
l’impuls destructiu que a la fi ens va abatr

Present desfet

Encara tinc coses per explicar-te,

però a aquell nostre temps sofrent

ja no cal tornar-hi.

Massa dolor viscut i infligit,

massa turment i pèrdua.

Et vas quedar per sempre al meu llit,

i vas a dormir amb mi, i t’hi lleves,

i la teva escalfor incombustible,

desada en mi mateixa,

és l’únic que retrobo

en el present desfet.

I no és perquè aleshores

corria la joventut,

la joventut corre i corre

amb l’aire del teu present,

i em mira enfront el mirall

amb una llàgrima als ulls,

perquè és només la teva ànima

la que em dona consistència.