Category Archives: Poemes per a M.

Renéixer

Vaig viure amb tu, amor meu,

en tot l’abast, el meu ésser.

Sí, ja podia morir

havent tocat del tot fons

del més infinit renéixer.

Tants camins

No sabia que tu eres el príncep blau;

tants camins vam fer junts, agafats de la mà

penjats de l’altra espatlla sota el sol poderós.

*

No sabia que amb tu tenia al meu davant

la més gran descoberta, l’aire d’aquell amor

de cos fort i grandiós, de temps polit i alat.

*

No sabia que amb tu removia el licor

i en preníem el pòsit, aquell més condensat,

i ens movia els cabells un vent mai no fressat.

*

No sabia que amb tu caminava el camí

únic, mai més trobat, que anava cap a mi,

amb el cos motllurat al teu cos i al teu art.

*

No sabia que amb tu era a la foneria

que aliava el meu metall amb tu, ja de per vida,

un foc inusitat que crema en mi i respira.

Nosaltres

Va venir el meu amor

portat pel vent de l’estiu,

ple de caliu i fragància,

es badaven grans les flors

com jo amb ell m’extasiava.

*

Ens duia l’aire del temps

de ciutats italianes,

tot era sol i sentor,

immensa dimensió,

a tot arreu ens amàvem.

*

Bressats per la llibertat

que amb la terra gravitava

dúiem a la pell el sud,

amants, sensibles, fecunds,

pura essència de nosaltres.

Puntals

Va passant el temps

i tot el que es vell

ja ha anat sucumbint

sense cap recança,

però hi ha els amors

que sempre són joves

presos a una arrel

sana i vigorosa,

no els somou el temps,

no esdevenen brossa,

i fan de puntals

als éssers que ronden.

Vides inserides

fermes i formoses

dels lliures amors,

sempre nodridores.

Amor

Crèiem que l’amor
mai s’aturaria,
els pactes de sang
en les nits salvatges,
aquell foc creixent
marcant-nos amb brasa,
la tendresa ardent,
serena com l’aigua.
Era l’equilibri
absolut dels astres,
el més pur prodigi,
terra originada,
era el pic més alt
de tota abundància,
junyits a un origen
que allà es segellava.
Iniciats al ritu
que se’ns revelava
creàvem l’amor,
tumultuosos, àvids,
sense sospitar
que endins hi habitava
l’impuls destructiu
que a la fi ens va abatre.

*************************************************************

Crèiem que l’amor mai s’aturaria,
els pactes de sang en les nits salvatges,
aquell foc creixent marcant-nos amb brasa,
la tendresa ardent, serena com l’aigua.


Era l’equilibri absolut dels astres,
el més pur prodigi, terra originada,
era el pic més alt de tota abundància,
junyits a un origen que allà es segellava.


Iniciats al ritu que se’ns revelava
creàvem l’amor, tumultuosos, àvids,

com llum expandint-se, mar originant-se.

Crèiem que l’amor mai s’aturaria,
sense sospitar que endins hi habitava
l’impuls destructiu que a la fi ens va abatr

Present desfet

Encara tinc coses per explicar-te,

però a aquell nostre temps sofrent

ja no cal tornar-hi.

Massa dolor viscut i infligit,

massa turment i pèrdua.

Et vas quedar per sempre al meu llit,

i vas a dormir amb mi, i t’hi lleves,

i la teva escalfor incombustible,

desada en mi mateixa,

és l’únic que retrobo

en el present desfet.

I no és perquè aleshores

corria la joventut,

la joventut corre i corre

amb l’aire del teu present,

i em mira enfront el mirall

amb una llàgrima als ulls,

perquè és només la teva ànima

la que em dona consistència.

Contínum

De vegades sento

que t’he de tornar a trobar,

que ens tornem a enamorar

i ja no ens perdem mai més,

com abans en el futur,

un contínum sense fi

ple de la nostra emoció

i la llum que despreníem.

*

Tot per començar encara,

amb sols que se succeeixen

i que es van precipitant

al nostre temps immortal,

que és el desig que ens tenim

i que es reflecteix complet

en abastar junts la vida.

*

Potser sí que et trobaré,

fascinant, com tot el temps

que vam viure, d’ençà el qual

sempre t’he estat esperant

volent només confiar

en què ara no em trairies.

Dia mullat

Quant d’enyor

duu aquest dia mullat,

quin caliu

sentia estant amb tu,

joventut

que penjava d’un fil,

tota immersa

en el plor de la tarda.

Quin ardor

al teu cos conscient,

amb l’olor

d’aquell home que estares,

quant d’amor

i intimitat roent,

tu creaves

la vida inabastable.

Un no-res

sense pertànyer a tu,

buit pregon,

vida malaguanyada,

jo perduda, l’esdevenir incert,

el teu ésser

és l’únic que perdura.

La meva part

La meva força d’amor

ha rodat fins aquí,

un tram de quaranta anys,

just fins a mig comprendre

moments obscurs i clars,

però no puc descarnar-ne

el gruix, la intensitat.

Era la meva part,

la teva, potser escarni.

“Espagnols” a París

Un dia hi va haver París,
la teva imatge vora els canals del Sena.
Érem pobres, espagnols, de Catalunya,
tu de la teva Andalusia tendra.
El teu cabell, en llenques o en cua,
jo amb un vestit de gitana,
passejàvem en l’insòlit paisatge
d’una ciutat que, immensa, aclaparava.
Tu sempre amb la teva beutat,
amb la teva jaqueta marró-daurat de pana.
El meu cabell, rossenc, se m’esllanguia,
entre el riure innocent i pagerol.
Volíem ser grans, comprendre amb maduresa,
però només ens teníem tots dos.
Sorgits del país de la nit negra,
buscàvem, àvids, els plens rajos de sol.
Aquell París, absent, se’ns escapava,
salvatge i altiu, ignorant de tu i jo.
Desolats, després d’arribar-hi en matinada,
asseguts en un banc del barri vell,
la ciutat se’ns feia inabastable,
ferotge i aliena, només dos clochards més.
Vam trobar el nostre lloc a la rue Dauphine,
la cambra polsosa on em vas estimar.
Jo no podia reaccionar, estava xocada,
on era el vell París d’alegres campanars?
Aquella ciutat ens feia fora,
racional, estirada com un adult amb fums.
Érem joves, érem tendres,
just sortíem de la dictadura,
havíem viscut l’opressió als tendrums.
Per això aquella ciutat inaccessible,
somiada en llibres i cançons,
aquella ciutat mesella per nosaltres,
no em deixava desplegar les il·lusions.
Aleshores encara no sabia
quant miserables havíem estat,
amb tots els codis en contra de les dones,
amb la pobresa dels desheretats.
A l’habitació de sol esgrogueït,
amb els llençols bruts, que no es canviaven,
vam ser l’amor més gran d’aquell Barri Llatí,
la tendresa pura aplegada en els salzes.
No et creguis que no queda tot el doll
que degota, constant, entre el boscatge.
Per això és viu, i és verd, i és immortal,
i t’espera dia i nit, somiant-te.
No et creguis que les teves mans se’n van anar
orris enllà amb la runa i les pedres,
no et creguis que no resta París,
que al final no va ser una conquesta.
El teu amor, vibrant com una làmina,
va fer tornar amants les finestres,
va fer voleiar els coloms en batibull,
va fer asserenar el temps de tempesta.
París no ens va mirar,
però tu i jo ens miràvem
abraçats als miralls vora el Palau de l’Òpera.
A les cafeteries luxoses, amb terrasses,
mai, ni un cop, ens hi vam poder asseure,
vam pujar a peu la torre Eiffel,
vam caminar tot París per no gastar en el metro.
Abatuts per la ciutat inaccessible,
que no volia uns pobres com nosaltres,
descansàvem a la nostra cambra de mísers turistes,
regalàvem el nostre menjar
a un que era més pobre encara.
No teníem ni mètode ni traça,
només un rigor ens dava forma,
una ambició total, una esperança:
estimar-nos i estimar la Terra,
acollir, entre les persones, tota ànima.
Mai hi ha hagut, a cap ciutat, a cap empresa,
cap somriure com el teu, cap abundància
d’amor, de sentor, d’alforja plena,
com la teva, a la capital de França.
El teu pas fa callar les comares,
torna ridículs els complaguts, els falsos,
el teu amor que s’arrela en la terra,
que flueix solemniós i pensa en astres,
segur i constant, com el curs blau del Sena.