Category Archives: Poemes per a M.

Nosotros

manel-morueta-i-carme-cabus-a-basilea0980896000000

Manuel,

Hemos vivido
en huecos recónditos y violáceos,
hemos vivido en huecos
tensos y encarnados
donde sólo hemos existido nosotros
ignorados e ignorando.

Anys

parella petó trenooo

Ens vam quedar allà, amor,
entre els trens d’Europa
va restar la nostra vida,
la il·lusió com una incandescència,
una felicitat mai no extingida.
Va restar allà la nostra solidesa,
l’aventura infinita compartida,
la sensualitat de la nostra existència,
el nostre món fulgurant, carícia sobre carícia.
Només et cerco a tu tants anys després
d’aquella vida. Enlloc no hi ha res més
que aquell sol que intensament gravita.

D’Andalusia

parella feliç al llit 54737

Només sé que em vas estimar
com s’estima d’un sol cop a un altre,
que una deessa carnal va fer trobar-nos,
que greument, abruptament, vas imposar-te’m.
Només sé que eres bell, que eres complet,
que tenies just fets vint-i-tres anys,
que la pluja et mullava el cabell.
Que les fondes cavitats del meu cos
acollien els teus fondos besos,
que les teves mans portaven plenes
les clarors irradiants del meus batejos.
Només sé que et vaig perdre i no et retrobo,
que la vida és veraç i val la pena
perquè segueixes en mi, com una torxa,
com la terra es completa en planeta
amb l’amplíssim i emmirallant mar.
Només sé que eres bru i que els teus llavis
fluïen en la vermellor de la cambra.
Només tu i jo habitàvem les frondes,
només tu vas fer florir els pètals de l’estança.
Només tu, amb el teu cabell com una ona
que acaronava la meva pell astorada.
Encisada com mai pel tornassol dels teus glavis,
per la teva ànima andalusa que, fondíssima,
tamborinava i ressonava en l’aire.
Barrejada amb la teva pell bruna,
olorosa com la d’àrabs o gitanos,
no hi havia més bellesa continguda
que s’esbravava d’un a l’altre, amant-nos.
Amassat en canyella, també en lluna,
no hi havia més bellesa abastable.
El teu cos també podia viure’l,
com tu em vivies a mi, amb el teu fogatge.
No queda res més en les arestes fines
amb cicatrius i ferides per les bandes,
només el teu ardor que puja i crema
com una creació en mi deixada.
En aquella escalfor d’Andalusia,
entre el blat madur on vam ajeure’ns,
el teu cos sempre ofert lluïa tendríssim.
Et vaig tenir, enter, però vaig perdre’t.

“Espagnols” a París

petó parella pont parís 0

Un dia hi va haver París,
la teva imatge vora els canals del Sena.
Érem pobres, “espagnols” de Catalunya,
tu de la teva Andalusia tendre.
El teu cabell, en llenques o en cua,
jo amb un vestit de gitana,
passejàvem en l’insòlit paissatge
d’una ciutat que, immensa, aclaparava.
Tu sempre amb la teva beutat,
amb la teva jaqueta marró-daurat de pana.
El meu cabell, rossenc, se m’esllanguia,
entre el riure innocent i pagerol.
Volíem ser grans, comprendre amb maduresa,
però només ens teníem tots dos.
Sorgits del país de la nit negra,
buscàvem, àvids, els plens rajos de sol.
Aquell París, absent, se’ns escapava,
salvatge i altiu, ignorant de tu i jo.
Desolats, després d’arribar-hi en matinada,
asseguts en un banc del barri vell,
la ciutat se’ns feia inacabable,
ferotge i aliena, només dos “clochards” més.
Vam trobar el nostre lloc a la rue Dauphine,
la cambra polsosa on em vas estimar.
Jo no podia reaccionar, estava xocada,
on era el vell París d’alegres campanars?
Aquella ciutat ens feia fora,
racional, estirada com un adult amb fums.
Érem joves, érem tendres,
just sortíem de la dictadura.
Havíem viscut l’opressió als tendrums.
Per això aquella ciutat inaccessible,
somiada en llibres i cançons,
aquella ciutat mesella per nosaltres,
no em deixava desplegar les il•lusions.
Aleshores encara no sabia
quant miserables érem i havíem estat,
amb tots els codis en contra de les dones,
amb la pobresa dels desheretats.
A l’habitació de sol esgrogeït,
amb els llençols bruts, que no es canviaven,
vam ser l’amor més gran d’aquell Barri Llatí,
la tendresa pura aplegada en els salzes.
No et creguis que no queda tot el doll
que degota, constant, entre el boscatge.
Per això és viu, i és verd, i és immortal,
i t’espera dia i nit, somiant-te.
No et creguis que les teves mans se’n van anar
orris enllà amb la runa i les pedres.
No et creguis que no resta París,
que al final no va ser una conquesta.
El teu amor, vibrant com una làmina,
va fer tornar amants les finestres,
va fer voleiar els coloms en batibull,
va fer asserenar el temps de tempesta.
París no ens va mirar,
però tu i jo ens miràvem
abraçats als miralls vora el Palau de l’Òpera.
A les cafeteries luxoses, amb terrasses,
mai, ni un cop, ens hi vam poder asseure,
vam pujar a peu la torre Eiffel,
vam caminar tot París per no gastar en el metro.
Abatuts per la ciutat inaccessible,
que no volia uns pobres com nosaltres,
descansàvem a la nostra cambra de mísers turistes,
regalàvem el nostre menjar
a un que era més pobre encara.
No teníem ni mètode ni traça,
només un rigor ens dava forma,
una ambició total, una esperança:
estimar-nos i estimar la Terra,
acollir, entre les persones, tota ànima.
Mai hi ha hagut, a cap ciutat, a cap empresa,
cap somriure com el teu, cap abundància
d’amor, de sentor, d’alforja plena,
com la teva, a la capital de França.
El teu pas fa callar les comares,
torna ridículs els complaguts, els falsos,
el teu amor que s’arrela en la terra,
que flueix solemniós i pensa en astres,
segur i constant, com el curs blau del Sena.

Carrusel

carrusel foto de r. doisneau

Jo tinc la teva joventut
entre habitacions i viatges,
en calendaris d’anys on cada dia
apuntava les nostres trobades,
on el teu cabell negre onejava
com el filat més lluent de l’alegria,
on la teva veu m’escoltava
i s’obria pas en mi enmig de la nit viva.
Jo tinc les fulles d’aquells arbres
que tremolaven per la teva tendresa,
amb el temps nítid de riallades,
la teva mà en mi a les places verges.
I tinc el temps buit sense tenir-te,
si bé endins no has deixat de poblar-me,
com si sens tu no pogués construir-se
mai més cap aixopluc, jardí ni casa.
Com si el nostre carrusel de la vida
hagués aturat per sempre més la festa
i tot s’hagués esmicolat, irrepetible,
sota l’impacte rotund de la tempesta.

Onades salobres

mar onades salobres

M’agradaria coneixe’t de nou
sota l’auspici d’un astre millor,
reprendre la vida on la vam deixar,
tumult de carícies, de sexes en flor.
Dins el mar alat de l’existir en pes,
onades salobres, sempre excitants,
alegria neta, rialles al cel
i el tremolor encès del cos crepitant.
Jo estant amb tu, dintre l’aire viu,
amb les nits rodant a recer del cos,
les palpitants, suaus, les suspeses nits,
tot allò que eren els noms de l’amor.
Mai te n’has anat, l’astre ja s’ha fos
colpit per l’impacte del nostre sentir,
érem tu i jo, bategant tots dos,
a la mà la flama del nostre infinit.

Plou

home dona noi noia pluja m32450

Plou com abans plovia,
promesa de verdor
i tu i jo com l’aigua.
La dolçor de l’aire,
que tot ho entendria,
la roba d’abric,
que endins confortava.
Els cabells mullats
amb vetes d’arc iris,
els cossos alats,
pertanyents a l’altre.
A sota el paraigua,
curulls de somriures,
la mirada clara,
sempre il·luminada,
caminàvem dòcils,
bategants, feliços,
el goig fent de guia,
el món a l’espatlla.