Category Archives: Poemes per a M.

Puntals

Va passant el temps i tot el que es vell

ja ha anat sucumbint sense cap recança,

però hi ha els amors que sempre són joves

presos a una arrel sana i vigorosa,

no els somou el temps, no es esdevenen brossa,

i fan de puntals als éssers que ronden.

Vides inserides fermes i formoses

dels lliures amors, sempre nodridores.

Amor

Crèiem que l’amor
mai s’aturaria,
els pactes de sang
en les nits salvatges,
aquell foc creixent
marcant-nos amb brasa,
la tendresa ardent,
serena com l’aigua.
Era l’equilibri
absolut dels astres,
el més pur prodigi,
terra originada,
era el pic més alt
de tota abundància,
junyits a un origen
que allà es segellava.
Iniciats al ritu
que se’ns revelava
creàvem l’amor,
tumultuosos, àvids,
sense sospitar
que endins hi habitava
l’impuls destructiu
que a la fi ens va abatre.

*************************************************************

Crèiem que l’amor mai s’aturaria,
els pactes de sang en les nits salvatges,
aquell foc creixent marcant-nos amb brasa,
la tendresa ardent, serena com l’aigua.


Era l’equilibri absolut dels astres,
el més pur prodigi, terra originada,
era el pic més alt de tota abundància,
junyits a un origen que allà es segellava.


Iniciats al ritu que se’ns revelava
creàvem l’amor, tumultuosos, àvids,

com llum expandint-se, mar originant-se.

Crèiem que l’amor mai s’aturaria,
sense sospitar que endins hi habitava
l’impuls destructiu que a la fi ens va abatr

Present desfet

Encara tinc coses per explicar-te,

però a aquell nostre temps sofrent

ja no cal tornar-hi.

Massa dolor viscut i infligit,

massa turment i pèrdua.

Et vas quedar per sempre al meu llit,

i vas a dormir amb mi, i t’hi lleves,

i la teva escalfor incombustible,

desada en mi mateixa,

és l’únic que retrobo

en el present desfet.

I no és perquè aleshores

corria la joventut,

la joventut corre i corre

amb l’aire del teu present,

i em mira enfront el mirall

amb una llàgrima als ulls,

perquè és només la teva ànima

la que em dona consistència.

Contínum

De vegades sento

que t’he de tornar a trobar,

que ens tornem a enamorar

i ja no ens perdem mai més,

com abans en el futur,

un contínum sense fi

ple de la nostra emoció

i la llum que despreníem.

*

Tot per començar encara,

amb sols que se succeeixen

i que es van precipitant

al nostre temps immortal,

que és el desig que ens tenim

i que es reflecteix complet

en abastar junts la vida.

*

Potser sí que et trobaré,

fascinant, com tot el temps

que vam viure, d’ençà el qual

sempre t’he estat esperant

volent només confiar

en què ara no em trairies.

Dia mullat

Quant d’enyor

duu aquest dia mullat,

quin caliu

sentia estant amb tu,

joventut

que penjava d’un fil,

tota immersa

en el plor de la tarda.

Quin ardor

al teu cos conscient,

amb l’olor

d’aquell home que estares,

quant d’amor

i intimitat roent,

tu creaves

la vida inabastable.

Un no-res

sense pertànyer a tu,

buit pregon,

vida malaguanyada,

jo perduda, l’esdevenir incert,

el teu ésser

és l’únic que perdura.

La meva part

La meva força d’amor

ha rodat fins aquí,

un tram de quaranta anys,

just fins a mig comprendre

moments obscurs i clars,

però no puc descarnar-ne

el gruix, la intensitat.

Era la meva part,

la teva, potser escarni.

“Espagnols” a París

Un dia hi va haver París,
la teva imatge vora els canals del Sena.
Érem pobres, espagnols, de Catalunya,
tu de la teva Andalusia tendra.
El teu cabell, en llenques o en cua,
jo amb un vestit de gitana,
passejàvem en l’insòlit paisatge
d’una ciutat que, immensa, aclaparava.
Tu sempre amb la teva beutat,
amb la teva jaqueta marró-daurat de pana.
El meu cabell, rossenc, se m’esllanguia,
entre el riure innocent i pagerol.
Volíem ser grans, comprendre amb maduresa,
però només ens teníem tots dos.
Sorgits del país de la nit negra,
buscàvem, àvids, els plens rajos de sol.
Aquell París, absent, se’ns escapava,
salvatge i altiu, ignorant de tu i jo.
Desolats, després d’arribar-hi en matinada,
asseguts en un banc del barri vell,
la ciutat se’ns feia inabastable,
ferotge i aliena, només dos clochards més.
Vam trobar el nostre lloc a la rue Dauphine,
la cambra polsosa on em vas estimar.
Jo no podia reaccionar, estava xocada,
on era el vell París d’alegres campanars?
Aquella ciutat ens feia fora,
racional, estirada com un adult amb fums.
Érem joves, érem tendres,
just sortíem de la dictadura,
havíem viscut l’opressió als tendrums.
Per això aquella ciutat inaccessible,
somiada en llibres i cançons,
aquella ciutat mesella per nosaltres,
no em deixava desplegar les il·lusions.
Aleshores encara no sabia
quant miserables havíem estat,
amb tots els codis en contra de les dones,
amb la pobresa dels desheretats.
A l’habitació de sol esgrogueït,
amb els llençols bruts, que no es canviaven,
vam ser l’amor més gran d’aquell Barri Llatí,
la tendresa pura aplegada en els salzes.
No et creguis que no queda tot el doll
que degota, constant, entre el boscatge.
Per això és viu, i és verd, i és immortal,
i t’espera dia i nit, somiant-te.
No et creguis que les teves mans se’n van anar
orris enllà amb la runa i les pedres,
no et creguis que no resta París,
que al final no va ser una conquesta.
El teu amor, vibrant com una làmina,
va fer tornar amants les finestres,
va fer voleiar els coloms en batibull,
va fer asserenar el temps de tempesta.
París no ens va mirar,
però tu i jo ens miràvem
abraçats als miralls vora el Palau de l’Òpera.
A les cafeteries luxoses, amb terrasses,
mai, ni un cop, ens hi vam poder asseure,
vam pujar a peu la torre Eiffel,
vam caminar tot París per no gastar en el metro.
Abatuts per la ciutat inaccessible,
que no volia uns pobres com nosaltres,
descansàvem a la nostra cambra de mísers turistes,
regalàvem el nostre menjar
a un que era més pobre encara.
No teníem ni mètode ni traça,
només un rigor ens dava forma,
una ambició total, una esperança:
estimar-nos i estimar la Terra,
acollir, entre les persones, tota ànima.
Mai hi ha hagut, a cap ciutat, a cap empresa,
cap somriure com el teu, cap abundància
d’amor, de sentor, d’alforja plena,
com la teva, a la capital de França.
El teu pas fa callar les comares,
torna ridículs els complaguts, els falsos,
el teu amor que s’arrela en la terra,
que flueix solemniós i pensa en astres,
segur i constant, com el curs blau del Sena.

D’Andalusia

Només sé que em vas estimar
com s’estima d’un sol cop a un altre,
que una deessa carnal va fer trobar-nos,
que greument, abruptament, vas imposar-te’m.
Només sé que eres bell, que eres complet,
que tenies just fets vint-i-tres anys,
que la pluja et mullava el cabell.
Que les fondes cavitats del meu cos
acollien els teus fondos besos,
que les teves mans portaven plenes
les clarors irradiants del meus batejos.
Només sé que et vaig perdre i no et retrobo,
que la vida és veraç i val la pena
perquè segueixes en mi, com una torxa,
com la terra es completa en planeta
amb l’amplíssim i emmirallant mar.
Només sé que eres bru i que els teus llavis
fluïen en la vermellor de la cambra.
Només tu i jo habitàvem les frondes,
només tu vas fer florir els pètals de l’estança.
Només tu, amb el teu cabell com una ona
que acaronava la meva pell astorada.
Encisada com mai pel tornassol dels teus glavis,
per la teva ànima andalusa que, fondíssima,
tamborinava i ressonava en l’aire.
Barrejada amb la teva pell bruna,
olorosa com la d’àrabs o gitanos,
no hi havia més bellesa continguda
que s’esbravava d’un a l’altre, amant-nos.
Amassat en canyella, també en lluna,
no hi havia més bellesa abastable.
El teu cos també podia viure’l,
com tu em vivies a mi, amb el teu fogatge.
No queda res més en les arestes fines
amb cicatrius i ferides per les bandes,
només el teu ardor que puja i crema
com una creació en mi deixada.
En aquella escalfor d’Andalusia,
entre el blat madur on vam ajeure’ns,
el teu cos sempre ofert lluïa tendríssim.
Et vaig tenir, enter, però vaig perdre’t.

Cor

Ha passat llarg el temps i t’has fet més present

i el cor que em vas trencar segueix esmicolat

i no ha arribat al ple la meva vida escassa.

Han passat quaranta anys i l’home que vas ser

perenne m’acompanya al temps intemporal,

i en sento la fragància, el seu desplegament

i el bategar del cor quan el meu cor també

havies conjuntat i glatia a tot l’ample

al més alt palpitar.  Avui no el sentiries

i ja no queda temps ni amb una altra vida.

Mai no hi hagut res més enllà del nostre amor

en l’espai que vam ser, gravitant com un món.

Un futur resplendent d’estudis i de temps,

joves del tot conscients que érem joia brollada.

Onades salobres

M’agradaria coneixe’t de nou

sota l’auspici d’un astre millor,

reprendre la vida on la vam deixar,

tumult de carícies, de sexes en flor.

*

Dins el mar alat de l’existir en pes,

onades salobres, sempre excitants,

l’alegria neta, les rialles al cel

i el tremolor encès del cos crepitant.

*

Jo estant amb tu, dintre l’aire viu,

amb les nits rodant a recer del cos,

les palpitants, suaus, les suspeses nits,

tot allò que eren els noms de l’amor.

*

Mai te n’has anat, l’astre ja s’ha fos

colpit per l’impacte del nostre sentir,

érem tu i jo, bategant tots dos,

a la mà la flama del nostre infinit.

***********************************************************************

M’agradaria coneixe’t de nou
sota l’auspici d’un astre millor,
reprendre la vida on la vam deixar,
tumult de carícies, de sexes en flor.


Dins el mar alat de l’existir en pes,
onades salobres, sempre excitants,
l’alegria neta, rialles al cel
i el tremolor encès del cos crepitant.


Amb les nits rodant a recer del cos,
palpitants, suaus, les suspeses nits,
tot allò que eren els noms de l’amor.


Mai te n’has anat, ets al meu sentir,
érem tu i jo, bategant tots dos,
a la mà la flama del nostre infinit.