Category Archives: Poemes per a M.

Nosotros

manel-morueta-i-carme-cabus-a-basilea0980896000000

Manuel,

Hemos vivido
en huecos recónditos y violáceos,
hemos vivido en huecos
tensos y encarnados
donde sólo hemos existido nosotros
ignorados e ignorando.

Anys

parella petó trenooo

Ens vam quedar allà, amor,
entre els trens d’Europa
va restar la nostra vida,
la il·lusió com una incandescència,
una felicitat mai no extingida.
Va restar allà la nostra solidesa,
l’aventura infinita compartida,
la sensualitat de la nostra existència,
el nostre món fulgurant, carícia sobre carícia.
Només et cerco a tu tants anys després
d’aquella vida. Enlloc no hi ha res més
que aquell sol que intensament gravita.

D’Andalusia

parella feliç al llit 54737

“Espagnols” a París

petó parella pont parís 0

Un dia hi va haver París,
la teva imatge vora els canals del Sena.
Érem pobres, “espagnols” de Catalunya,
tu de la teva Andalusia tendre.
El teu cabell, en llenques o en cua,
jo amb un vestit de gitana,
passejàvem en l’insòlit paissatge
d’una ciutat que, immensa, aclaparava.
Tu sempre amb la teva beutat,
amb la teva jaqueta marró-daurat de pana.
El meu cabell, rossenc, se m’esllanguia,
entre el riure innocent i pagerol.
Volíem ser grans, comprendre amb maduresa,
però només ens teníem tots dos.
Sorgits del país de la nit negra,
buscàvem, àvids, els plens rajos de sol.
Aquell París, absent, se’ns escapava,
salvatge i altiu, ignorant de tu i jo.
Desolats, després d’arribar-hi en matinada,
asseguts en un banc del barri vell,
la ciutat se’ns feia inacabable,
ferotge i aliena, només dos “clochards” més.
Vam trobar el nostre lloc a la rue Dauphine,
la cambra polsosa on em vas estimar.
Jo no podia reaccionar, estava xocada,
on era el vell París d’alegres campanars?
Aquella ciutat ens feia fora,
racional, estirada com un adult amb fums.
Érem joves, érem tendres,
just sortíem de la dictadura.
Havíem viscut l’opressió als tendrums.
Per això aquella ciutat inaccessible,
somiada en llibres i cançons,
aquella ciutat mesella per nosaltres,
no em deixava desplegar les il•lusions.
Aleshores encara no sabia
quant miserables érem i havíem estat,
amb tots els codis en contra de les dones,
amb la pobresa dels desheretats.
A l’habitació de sol esgrogeït,
amb els llençols bruts, que no es canviaven,
vam ser l’amor més gran d’aquell Barri Llatí,
la tendresa pura aplegada en els salzes.
No et creguis que no queda tot el doll
que degota, constant, entre el boscatge.
Per això és viu, i és verd, i és immortal,
i t’espera dia i nit, somiant-te.
No et creguis que les teves mans se’n van anar
orris enllà amb la runa i les pedres.
No et creguis que no resta París,
que al final no va ser una conquesta.
El teu amor, vibrant com una làmina,
va fer tornar amants les finestres,
va fer voleiar els coloms en batibull,
va fer asserenar el temps de tempesta.
París no ens va mirar,
però tu i jo ens miràvem
abraçats als miralls vora el Palau de l’Òpera.
A les cafeteries luxoses, amb terrasses,
mai, ni un cop, ens hi vam poder asseure,
vam pujar a peu la torre Eiffel,
vam caminar tot París per no gastar en el metro.
Abatuts per la ciutat inaccessible,
que no volia uns pobres com nosaltres,
descansàvem a la nostra cambra de mísers turistes,
regalàvem el nostre menjar
a un que era més pobre encara.
No teníem ni mètode ni traça,
només un rigor ens dava forma,
una ambició total, una esperança:
estimar-nos i estimar la Terra,
acollir, entre les persones, tota ànima.
Mai hi ha hagut, a cap ciutat, a cap empresa,
cap somriure com el teu, cap abundància
d’amor, de sentor, d’alforja plena,
com la teva, a la capital de França.
El teu pas fa callar les comares,
torna ridículs els complaguts, els falsos,
el teu amor que s’arrela en la terra,
que flueix solemniós i pensa en astres,
segur i constant, com el curs blau del Sena.

Carrusel

carrusel foto de r. doisneau

Onades salobres

Plou

home dona noi noia pluja m32450