Category Archives: Poemes per a N.

Vol de gavina

VOL DE GAVINA JUST RAN D'AIGUA

.

Fast

parella abraçada nua dreta mà esquena

Poema inacabat

Enfilada a un núvol,
sense ni saber com
s’havia esdevingut,
era al teu costat,
cos ros immaculat,
caminant pel Raval,
camí de casa teva.
Envoltats de goig,
enmig dels carrers
inundats per un sol líquid,
al cos el tast
del gust de meravella.
I venia amb tu,
darrere el teu deix anglès,
misteri per desxifrar
en les tardes començades,
per omplir amb un univers
de realitats sorgides de miratges,
que s’anaven desvetllant
una a una,
dolcíssimament,
fins a convertir-se
en aquella immensitat
sorgida de l’enllaç
del no-res de cada un,
farcida de constel·lacions i astres,
que movia el nostre impuls
com prestidigitadors.
Tardes que van restar estàtiques,
tancades en aquell temps
absolutes dins la repetició
de la seva absoluta novetat,
dins l’aire enriolat
d’una pel·lícula esplèndida que,
de vegades,
inesperadament,
comença a projectar-se
al voltant meu,
embolcallant del tot
el present del meu món,
sentiments i imatges
per sempre més irrepetibles,
per sempre més inaferrables,
com una bellesa en torrent
que no sap on anar a vessar
la plenitud del seu magma,
pertanyent a un món
que ha canviat d’arrel
les seves coordenades,
a un aire que es va esgotar
dins del seu si mateix
sense ni copsar per un moment
el meu esglai bategant,
la meva desesperada súplica.

Regal

ajandek regal cor0

Ets el meu regal,

caramel de sucre,

un llamí total.

Dir-te adeu

ull plorant0

Dir-te adeu era la pèrdua
d’un dia de sol espaterrant,
el mar esperant a la vorera,
el seu blau enriolat acaronant. 

Dir-te adeu era un dia que plora
dalt de tot de la Rambla, palpitant;
temps desolat que en res no es conhorta,
i quan reobro els ulls te’n vas anant.

Dir-te adeu és fruir la pell teva,
estela en el teu cos del meu cos i les mans,
amor per darrer cop, urpa que endins solleva
el temps en què m’he ofert i t’he estimat.

Matinada pàl·lida

noia estirada a terra0

Llavors la matinada era més pàl·lida
i el dia esdevenia silenciós i sord,
i jo pensava en tot mirant per la finestra
i sabia que allò nostre no duia el nom d’amor.

Perquè en tu no esclatava cap espurna,
cap foc que després cremés en mi;
voltaves la ciutat nocturna,
i jo dormia sola, amb una urpada al pit.

Passaven les estrelles i posaven distància
en les vivències ja llunyanes de tots dos,
i aquelles tardes al teu llit van estimbar-se,
se’n va escórrer la saba i el conhort.

Ara sóc una àncora que es ferma
en una illa de nàufrag, a un confí,
sense escoltar ja el teu cant de sirena,
serena al fort onatge, ja closa al teu envit.

Mar de sol i platja

mar de sol i platja0

Ressegueixo la teva olor al meu llit,

el teu pèl ros, que fa rínxols i onades,

el teu cos llarg i prim, dolçor i encís,

el mirar cristal·lí, l’expressió clara.

 

Tot tu has compromès el meu sentit,

tota jo m’he estremit i obert de cames,

de dins meu extreus passió, desig,

del meu cor reneix retomb d’onades.

 

Et retroben frisosos els meus dits

com si et volguessin modelar amb nova màgia,

i els teus dits arrosseguen infinits

que es van nuant de les carícies filades.

 

A tot arreu, un tremolor que ix

del teu cos, com una flor daurada,

blau transparent els ulls, tot ros el pit,

pell blanca de pessic, coca ensucrada.

 

Remor del temps que he passat amb tu,

carrers de Barcelona, bars, ta casa,

i el teu llit, on va obrir-se el meu batent

que donà pas al teu mar de sol i platja.

 

Com un riu

nic-aldam-i-carme-cabus-megatrobada-relats-8-febrer-2009

Per la meva ciutat,
habitable com mai,
fem camins com un riu,
capriciosos i càlids.

I riem i seguim,
i parlem sens parar,
i tu em dius per pujar
a ca teva a estimar-nos.

I és aquí on jo vull
trobar-te sol, intacte,
amb dolçor i passió,
amb amor desgranant-se.

Adéu

anis i cireres

Els nostres focs van cremar

i ja no resten paraules.

Potser el plaer

de la tarda al teu llit,

passions i sexes

nodrint-se i confonent-se,

i el teu cos

innocent com un pa,

i el meu cos,

anís dens i cireres,

i el cor que bategava

per trobar, a la fi,

estances i dreceres.

Planerament,

ens vàrem arribar,

amb tots els meus extrems

vaig reconeixe’t,

i tu et reties

sol·lícit i lliurat

a tot l’encís

d’aquell adéu

per sempre.

Cambra del Raval (Barcelona)

amants al llit 9900

  

Deixaré enllà l’encís de ta cambra al Raval,

sota l’íntim terrat que tocava l’alt cel,

els llençols tan calents i la nostra sentor,

el teu cos fet de pa, innocent i tan bell.

 

Deixaré enllà en el temps també les teves mans

que obrien fràgilment els solcs dels sentiments,

les espurnes d’amor que abrusaven el mar

calidíssim i dolç del teu cos en el meu.

 

Deixaré enrere, lluny, la teva suavitat

el color de les tardes girant cap a la nit,

la llum tornassolada, lenta com l’estimar,

el cor, estret a tu, bategant-me en el pit.

 

Deixaré, sens tornar, els petons mormolants,

molsa i llavis cruixint i mossecs amatents,

molla estela en el cos de saliva i de temps,

regalims tots roents i escuma palpitant.

 

Deixaré sens penyora, per no tornar mai més,

el plaer dels teus ulls, de tot el que tu ets,

el voler-te conèixer durant l’eternitat,

el trobar-me al teu cos sentint-lo infinitat.

 

Deixaré incontestables els misteris de tu,

allà on s’origina l’escalfor més cremant,

el nucli on habites, d’on em mires, pensant

que sóc sols una més, només una altra amant.