Category Archives: Poemes per a N.

Clausura

portes calusurades blaves

Va passar el nostre temps
com gotes blaves de pluja.
S’arrapen encara als vidres
i costen de marxar.
Darrere hi sóc jo, dreta,
a dins la teva cambra
que es va perdre per sempre,
igual que el teu cos ros,
la pell rosa i translúcida,
l’amor interminable,
encesos de tristesa
per la nit que arribava.
Tot aquell temps mullat
per la pluja i les llàgrimes,
l’olor blava del cel
i la brisa callada.
La teva cambra càlida
després la llarga escala,
l’edredó que ens colgava,
l’absolut que creixia
tan real que esglaiava.
Una vida secreta
lentament s’imposava
al batec d’un sol cor,
que al teu llit bombejava.

Allà on no es pot tornar,
l’espai ja clausurat.

Ombra

ombra de dona amb mig rostre

Ja t’has perdut per sempre immers en el Raval
i voltes pels carrers on jo no puc trobar-te,
escapat dels camins que cada dia faig,
en horaris diferents, altres itineraris.
T’he perdut i sens tu torno a la solitud,
la tomba del meu llit sense alè ni escalfor,
els dinars sempre muts, la pobresa que és tot,
sense el teu cos cabdal, que era terra i fragor.
Perdut el teu vibrant, que és un estel que lluu.
Camino pels carrers que un dia van ser nostres
i agafats de la mà fèiem cap al teu cau
elevat, prop del cel, on niava la coloma,
com un batent de llum, que ara s’ha fet sols ombra.

Vol de gavina

VOL DE GAVINA JUST RAN D'AIGUA

Mai no va ser  perfecte,
però els cossos s’anhelaven,
un corrent de bellesa
transitava l’estança,
la tarda encenia
les seves llums de vetlla
i cada un navegava
la nuesa de l’altre.
Mai no va ser perfecte,
però el rellotge emmudia
el seu gravitar d’astre,
el sol tardà oferia
la llum més vellutada,
i un vol alt de gavina
venia a hostatjar-se
dins la nostra abraçada.

Fast

parella abraçada nua dreta mà esquena

Es destapà la caixa misteriosa
i d’allà en va sorgir només tendresa.
Tendresa del teu cos, que n’emanava,
tendresa de les mans, focs de revetlla,
els sexes i l’amor guspirejant-ne,
i els frondosos petons… fast, meravella.

Poema inacabat

Enfilada a un núvol,
sense ni saber com
s’havia esdevingut,
era al teu costat,
cos ros immaculat,
caminant pel Raval,
camí de casa teva.
Envoltats de goig,
enmig dels carrers
inundats per un sol líquid,
al cos el tast
del gust de meravella.
I venia amb tu,
darrere el teu deix anglès,
misteri per desxifrar
en les tardes començades,
per omplir amb un univers
de realitats sorgides de miratges,
que s’anaven desvetllant
una a una,
dolcíssimament,
fins a convertir-se
en aquella immensitat
sorgida de l’enllaç
del no-res de cada un,
farcida de constel·lacions i astres,
que movia el nostre impuls
com prestidigitadors.
Tardes que van restar estàtiques,
tancades en aquell temps
absolutes dins la repetició
de la seva absoluta novetat,
dins l’aire enriolat
d’una pel·lícula esplèndida que,
de vegades,
inesperadament,
comença a projectar-se
al voltant meu,
embolcallant del tot
el present del meu món,
sentiments i imatges
per sempre més irrepetibles,
per sempre més inaferrables,
com una bellesa en torrent
que no sap on anar a vessar
la plenitud del seu magma,
pertanyent a un món
que ha canviat d’arrel
les seves coordenades,
a un aire que es va esgotar
dins del seu si mateix
sense ni copsar per un moment
el meu esglai bategant,
la meva desesperada súplica.

Regal

ajandek regal cor0

Ets el meu regal,

caramel de sucre,

un llamí total.

Dir-te adéu

ull plorant0

Dir-te adéu era la pèrdua

d’un dia de sol espaterrant,

el mar esperant a la vorera,

el seu blau enriolat acaronant.

 

Dir-te adéu era un dia que plora

dalt de tot de la Rambla, palpitant;

temps esllanguit que en res no es conhorta,

i quan reobro els ulls te’n vas anant.

 

Dir-te adéu és fruir la pell teva,

estela en el teu cos del meu cos i les mans,

amor per darrer cop, urpa que endins solleva

el temps en què m’he ofert i t’he estimat.