Category Archives: Poemes per a nens

Plou

lluna_80-charles-santore-dibuix

Plou
el cel tot es clenxina
cau
una aigua esmunyedissa
ve
un núvol amb camisa
pren
al seu faldó la brisa.
Treu
el cap la nit obscura

la cara tota bruna
rep
el ruixim de la pluja
va
a assecar-se la brusa.
Surt
una estrella mullada
duu
de la mà una companya
veu
com de cop se li escapa
és
fugaç i corre ràpida.
Surt
la lluna ben rodona
duu
un paraigua d’aurora
sent
el cel rogent com trona
fuig
directa per la porta.
Cau
la pluja sola i tendra
veu
com els arbres l’alenen
sent
una alegria plena
sap
que al món ells la festegen.

Anuncis

Sol

sol-destiu-i-roselles000jpg

Desbordava el sol
la seva alegria
de calor, d’olor
juganera i viva.

Feia moure l’aire
vessant de dolçor,
anava fent via
pels cors sens dolor.

Raig de sol

gat envoltat de papallones 000

I com s’enriolen
els ocells als nius,
i com l’esquirol
mou la cua alegre,
com, xamós, el gat,
s’ajassa a l’estiu
ple de papallones,
i flors matineres.
I amb un raig xiroi
el sol va besant
cada animaló
i cada poncella.

Jocs d’infants

?

Antics jocs d’infants
protegits a l’ombra
de tardes radiants,
d’estius com un conte.

En les mans petites
s’hi cabdellen faules
que observen de biaix
dracs i sargantanes.

En els ulls absorts
de llum vellutada
hi dansen estrelles
belles, rondallaires.

En el riure clar,
fràgil com un vidre,
hi esclata de cop
tota l’alegria.

Entre la il·lusió
del joc, mentre avança,
s’hi fica ara el gat,
la formiga hi passa.

I una abella grossa,
capriciosa i calma,
festeja una flor,
i a tothom espanta.

Saluden les testes
de les margarides,
dels badabadocs
de les sajolides.

Va gronxant-se el temps
penjat d’una branca,
cadenciós i lent,
fins a l’horabaixa.

La mare que, atenta,
sortia a observar,
amb amor, sens pressa,
crida pel sopar.

Papallona

papallona groga i negra

Paper de xarol de quan era nena,
voliaina que feies cabrioles al sol,
i damunt les flors de frescor serena
enriquies l’aire amb viva esplendor.

Tenies la pols de les ales fràgil,
la mare advertia no tocar-te, no,
per seguir fruint del teu viure làbil,
del teu xarol gràcil de joc cadenciós.

El teu voleiar feia l’aire eteri,
ni tan sols fregat pel teu càlid vol,
i em deia la mare que eres el misteri
que cada estiu feia que naixessin flors.

Hagués volgut ser dins del món impol·lut
del teu bell sospir titil·lant al sol,
dins del teu món tàctil on tot era insòlit,
alegria intacta, pampalluga, floc.

I m’extasiaves d’il·lusió i de joia
i s’embadalien els meus ulls novells:
tu m’acompanyaves els somnis d’alosa,
la mare em bressava en els braços seus.

Vida nova

embaràs i margarida

Vitalment arreles
a la terra fonda,
panxa de la mare
que et consent i gronxa.

Amb ímpetu tibes
la carn remorosa,
cançó de bressol
que et nodreix i ensonya.

Fermament empenys
el clos on ets hoste,
en la rodonesa
no hi cap la derrota.

Niuades

baby-000 birds-in-nest-ready-for-lunch

Calor abrusada d’estiu xardorós,
nien els ocells a les altes branques
gronxats per un vent jove i glamorós
en l’enteixinat de les fulles àuries.

Volen lleugers, feliços de ser al món,
amb el seu increïble solc de l’aire.
A la nit la lluna cova al cel l’amor
perquè res malmeti els seus éssers fràgils.