Category Archives: Poemes per a P.

Pluja de febrer

pluja torrencial a taula000

No hi ha cap lloc per a tu
al terra de la ciutat mullada
per la pluja de febrer.

Persistent cauria
sobre les teves espatlles pures,
sobre el teu cabell indefens.

Repicaria tristament
al llautó ja foradat de la teva ànima
llançada entre les despulles.

Faria bassals al teu voltant,
entorn el teu espai d’àngel caigut
abandonat a la tempesta.

I en un riu de temps malmès
naufragaries als obscurs tossals
d’una mar tenebrosa.

Però no hi ha cap lloc per a tu
al llindar de la ciutat trencada,
sota la pluja tèrbola d’hivern.

Només una senzilla mà
que segueix segant el blat
i polidament te n’ofereix.

I et duu una plata de cireres,
i et retorna al temps de parres altes
amb el seu sosteniment d’amistat ferma.

Lletra de tango

tango balladors peus

Al bar tot ho tenyia la teva olor de tango,
aquell rostre llunyà bellíssim com un àngel,
la suau llum expandida de llunes enllaçades,
la música de jazz, ardent, fluent com aigua.

La seda del cabell s’estenia a l’espatlla,
imponent el posat i la camisa blanca,
i l’escalfor del cos, i les mans de fragància,
i la planta sublim, que convencia a l’acte.

Aquella essa espessa que se’t formava als llavis
oberts com una rosa exòtica, mundana,
i l’aire remorós d’estrelles tan atlàntiques,

tan enlluernadores que encara avui esclaten,
entre l’astorament que va anar desvetllant-se,
aquell saber concís que eres, sencer, fal·làcia.

Tempesta

parella a la ciutat pluja paraigua

Per Barcelona retrunyen
les nostres passes,
aquell sol de l’hivern
les abraçades,
el mar i el port al fons
tu i jo a les Rambles
olorant l’aire nou
fent passejades.
I preníem cafès
a Ciutat Vella
les mans entrellaçades
l’ànima lluenta,
els poemes als llavis
rojos de festa,
sense ni sospitar
l’àrdua tempesta

que tot ho va arrasar,
veloç i cruenta.

Plany

flor nascuda a l'asfalt

No canta l’ocell la melodia de la tarda
en el clos premut que és la nostra abraçada,
i el meu plany roent mulla les parets i murades
en l’aire que es marceix tancat a dins la cambra.
D’allà, no es veu el cel ni s’endevinen flaires
airoses de lilàs ni de les flors boscanes,
i hi ha una febre antiga de soledat amarga
que res no pot desfer a cop de cap besada.
I el riu que duu l’amor s’ofega a si mateix,
perquè no troba el nord i esbarria les aigües
i la dona que sóc s’esfondra amb el seu eix
mentre que el sol es perd en contrades llunyanes.

Morenor

parella abraçada al llit

Llavors el topant del teu cos
era el llindar del món,
la pell jove on s’obria
la flor del paradís.
Sense camí on transitar,
la teva escalfor animal
em conhortava,
tancats en un límit de sol,
espurna perduda
fulgurant a la cambra.
Isolats en un centre pregon,
l’amor s’esponjava,
la felicitat cremava
en el clot de la teva morenor
indòmita enmig de la brasa.

Entre els petits carrers

barcelona paseig-born000

Dissolt en el gran magma
que és la ciutat meva
avança dòcilment
la teva espatlla bruna,
el cabell atractiu,
deliciós, pentinat,
lligat molt tendrament
en una fràgil cua.
Vetes d’argent el llisten
tot sencer de beutat
i tots els teus suaus trets
de beutat l’acompanyen,
home de cos de mel
amb el pit setinat
de pigues i de cel,
de dolçor i abraçades.
Entre els petits carrers
de Barcelona antiga
que van a obrir-se al Born
on tens la teva cambra,
respires, passes, vius,
flueixes i camines,
t’asseus en els cafès,
rere finestres clares.
Jo tinc damunt de tu
el meu mirar que encises,
i el meu amor sencer
et sotja a cantonades
per poder-te’l mostrar,
i viure’l, i oferir-te’l,
com l’amant que t’ofrena
allò que a mi em regales.
Plaer del teu encís,
que s’emmiralla en lluna,
nacre en la nit lluent
que estatja la delícia,
sostenidor del món
damunt d’espatlles pures
on cau el teu cabell
íntim, d’olor de vida.
La teva mà em porta
sota el dia que esclata
i a cada cantonada
em beses i em captives
i a la cambra amb llençols
que jo vaig regalar-te
em cerques altre cop,
immens, per oferir-te.
Per la meva ciutat,
que roda ensomniada,
t’atures un moment
per veure’n el somriure
i em cerca el teu esguard
al pòsit que ella guarda
de quan tu i jo anem junts,
i lluu com la celístia.
I jo vinc a buscar-te
d’amagat, entre llunes:
la teva bicicleta
em fa sempre de guia,
tu sempre bru de sol,
de sal de mar, d’escuma,
de joventut d’esclat
que voldré mentre visca.
I va rotant el temps
dòcilment, passa a passa,
damunt la Barcelona
que tendrament habites
i em tindràs sempre a mi
―qui d’amagat et guarda―
abrusada d’amor,
mentre et retinc per vida.

Cadires buides

einsame-frau-134554960

El teu cos com un roure molsut,
bru, de cabell esclatant.
Els teus trets, tan bells,
oferts com sempre.
Em tornes a buscar
amb paraules properes
de lletres molt petites
deixades a l’atzar
en una nota breu,
els números minúsculs,
gairebé inadvertits,
d’un mòbil on trobar-te.
Així et somio de nits
del tot en solitud,
i tot el dia després
sembla que m’acompanyes.
Entre el sol de l’estiu,
entre l’aire que passa,
entre cadires buides
amb l’ànima desolada.