Peixets de plata

Fulgura de ple el teu cos

en la llum del carrer estret,

el cabell negre, nuat,

les espatlles imponents,

el cos molsut i fragant

i el teu perfil pur d’un déu.

Antany havia estimat

el teu misteri imposant,

i t’havia pertanyut,

t’havia dut de la mà.

Llavors havia arribat

a arrels profundes de tu,

al teu cos essencial,

intens jardí ple d’estrelles.

Llavors, en el temps tancat,

anava amb tu a tot arreu,

i tu et deixaves guiar,

i eres col·legial, amant,

noi del tot enamorat

duent-me els llibres i carpetes.

Però mentre fèiem l’amor

peixets de plata afamats

devoraven amb passió

fulls del llibre que escrivíem,

aquell volum que és absència,

abandonat a la tarda

del carrer estret on t’espio

sense esperança, callada.

************************************************

Fulgura de ple el teu cos en la llum del carrer estret,
el cabell negre, nuat, les espatlles imponents,
el cos molsut i fragant i el teu perfil pur d’un déu.
Antany havia estimat el teu misteri imposant,

i t’havia pertanyut, t’havia dut de la mà.
Llavors havia arribat a arrels profundes de tu,
al teu cos essencial, intens jardí ple d’estrelles.

Llavors, en el temps tancat, anava amb tu a tot arreu,

i tu et deixaves guiar, i eres col·legial, amant,
noi del tot enamorat duent-me els llibres i carpetes.
Però mentre fèiem l’amor peixets de plata afamats

devoraven amb passió fulls del llibre que escrivíem,
aquell volum que és absència, abandonat a la tarda
del carrer estret on t’espio sense esperança, callada.

Lletra de tango

Al bar tot ho tenyia la teva olor de tango,
aquell rostre llunyà bellíssim com un àngel,
la lleu llum expandida de llunes enllaçades,
la música de jazz, ardent, fluent com aigua.

La seda del cabell s’estenia a l’espatlla,
imponent el posat i la camisa blanca,
i l’escalfor del cos, i les mans de fragància,
i la planta sublim, que convencia a l’acte.

Aquella essa espessa que se’t formava als llavis
oberts com una rosa exòtica, mundana,
i l’aire remorós d’estrelles tan atlàntiques,

tan enlluernadores que encara avui esclaten,
entre l’astorament que va anar desvetllant-se,
aquell saber concís que eres sencer fal·làcia.

Nacre pur

Encalmo el mirar negre dels teus ulls
que porten el vellut als tous morenos dels teus dits,
i tinc consciència del teu cos d’embruix,
dels plecs que s’hi esdevenen, del teu cabell de nit.
Barcelona s’enlaira entre colors i llum,
i de la teva flaire s’aroma el trencadís,
i els balcons just s’aturen atrets pel teu influx,
i el carrer per on passes el recorre un neguit.
Tu escampes la gràcia del teu encant tot bru
atraient les estrelles al teu esdevenir,
i per allà on camines prodigues els conjurs
que com el nacre pur viuen per resplendir.

Pluja de febrer

No hi ha cap lloc per a tu
al terra de la ciutat mullada
per la pluja de febrer.

Persistent cauria
sobre les teves espatlles pures,
sobre el teu cabell indefens.

Repicaria tristament
al llautó ja foradat de la teva ànima
llançada entre les despulles.

Faria bassals al teu voltant,
entorn el teu espai d’àngel caigut
abandonat a la tempesta.

I en un riu de temps malmès
naufragaries als obscurs tossals
d’una mar tenebrosa.

Però no hi ha cap lloc per a tu
al llindar de la ciutat trencada,
sota la pluja tèrbola d’hivern.

Només una senzilla mà
que segueix segant el blat
i polidament te n’ofereix.

I et duu una plata de cireres,
i et retorna al temps de parres altes
amb el seu sosteniment d’amistat ferma.

Tempesta

Per Barcelona retrunyen
les nostres passes,
aquell sol de l’hivern
les abraçades,
el mar i el port al fons
tu i jo a les Rambles
olorant l’aire nou
fent passejades.
I preníem cafès
a Ciutat Vella
les mans entrellaçades
l’ànima lluenta,
els poemes als llavis
rojos de festa,
sense ni sospitar
l’àrdua tempesta

que tot ho va arrasar,
veloç i cruenta.

Plany

No canta l’ocell la melodia de la tarda
en el clos premut que és la nostra abraçada,
i el meu plany roent mulla parets i murades
en l’aire que es marceix tancat a dins la cambra.
D’allà no es veu el cel ni s’endevinen flaires
airoses de lilàs ni de les flors boscanes,
i hi ha una febre antiga de soledat amarga
que res no pot desfer a cop de cap besada.
I el riu que duu l’amor s’ofega a si mateix,
perquè no troba el nord i esbarria les aigües
i la dona que sóc s’esfondra amb el seu eix
mentre que el sol es perd per contrades llunyanes.

Morenor

Llavors el topant del teu cos
era el llindar del món,
la pell jove on s’obria
la flor del paradís.
Sense camí on transitar,
la teva escalfor animal
em conhortava,
tancats en un límit de sol,
espurna perduda
fulgurant a la cambra.
Isolats en un centre pregon,
l’amor s’esponjava,
la felicitat cremava
en el clot de la teva morenor
indòmita enmig de la brasa.

Entre els petits carrers

Dissolt en el gran magma

que és la ciutat meva

avança dòcilment

la teva espatlla bruna,

*

el cabell atractiu,

deliciós, pentinat,

lligat molt tendrament

en una fràgil cua.

*

Vetes d’argent el llisten

tot sencer de beutat

i tots els teus suaus trets

de beutat l’acompanyen,

*

home de cos de mel

amb el pit setinat

de pigues i de cel,

de dolçor i abraçades.

*

Entre els petits carrers

de Barcelona antiga

que van a obrir-se al Born

on tens la teva cambra,

*

respires, passes, vius,

flueixes i camines,

t’asseus en els cafès,

rere finestres clares.

*

Jo tinc damunt de tu

el meu mirar que encises,

i el meu amor sencer

et sotja a cantonades

*

per poder-te’l mostrar,

i viure’l, i oferir-te’l,

com l’amant que t’ofrena

allò que a mi em regales.

*

Plaer del teu encís,

que s’emmiralla en lluna,

nacre en la nit lluent

que estatja la delícia,

*

sostenidor del món

damunt d’espatlles pures

on cau el teu cabell

íntim, d’olor de vida.

*

La teva mà em porta

sota el dia que esclata

i a cada cantonada

em beses i em captives

*

i a la cambra amb llençols

que jo vaig regalar-te

em cerques altre cop,

immens, per oferir-te.

*

Per la meva ciutat,

que roda ensomniada,

t’atures un moment

per veure’n el somriure

*

i em cerca el teu esguard

al pòsit que ella guarda

de quan tu i jo anem junts,

i lluu com la celístia.

*

I jo vinc a buscar-te

d’amagat, entre llunes,

la teva bicicleta

em fa constant de guia,

*

tu sempre bru de sol,

de sal de mar, d’escuma,

de joventut d’esclat

que voldré mentre visca.

*

I va rotant el temps

dòcilment, passa a passa,

damunt la Barcelona

que tendrament habites

*

i em tindràs sempre a mi

―qui d’amagat et guarda―

abrusada d’amor,

mentre et retinc per vida.

Cadires buides

El teu cos bell, molsut,
de morenor esclatant.
Els teus trets delicats
oferts a mi com sempre.
Em tornes a buscar
amb paraules properes
de lletres molt petites
deixades a l’atzar
en una nota breu,
els números minúsculs,
gairebé inadvertits,
d’un mòbil on trobar-te.
Així et somio a nits
del tot en solitud,
i tot el jorn després
sembla que m’acompanyis.
Entre el sol de l’estiu,
entre l’aire que passa,
entre cadires buides,
l’ànima desolada.

Molsa

Si t’esperés a tu en la dolçor del dia
existiria el temps, i no claudicaria.
I jo seria aquella dins la teva alegria
a la cambra olorosa on l’amor baixaria.

En conjunció amb els astres i amb les fonts primitives,
dins la meva nuesa el teu cos nu estendries.
Un batibull de sang, de besos i de riures,
de sospirs i cabells, de seda i de carícies.

A recer del meu pit molt més tard t’acollia,
amb el meu cos ofert, on sencer et protegia.
No s’enduu el vent l’absència d’una història finita,
jo penso en la bellesa, molsa d’aquella vida.