Category Archives: Poemes per a poetes

Joia sinú

Jaspi tallat
com ancestral relíquia
d’un món antic,
mai més ja aconseguible,
joia tan bella
amb tambors cisellats
d’espirals d’or
igual que el temps fa cicles.
Bé del perdut
culte d’una altra era,
seccionat
del temps que ara es cabdella.
Qui és que s’ornava
amb joia tan excelsa
que tinc a mans,
potser amb un tros de cel
d’una benigna
divinitat celeste.
Qui no voldria
que el preservés indemne.

Lluna creixent

writer

Vas ser la corda tensa
que ens baixava la lluna,
quart creixent entranyable
sorgint entre els teus versos.

Vas ser el gran misteri
dintre la nit més pura,
poesia sospesa
com punxeguda estrella.

Vas ser el tro de tempesta
a l’alta hora nocturna,
llampec i llambregada
en la fosca insondable.

Vas ser incandescència,
paraula que perdura,
cor a cor, lletra a lletra,
en mi, que t’he estimat.

Pàtria compartida

v a estellés

Per a Vicent Andrés Estellés

Tot el teu cant em duu l’olor de tarongina,
de la terra solemne, de l’aigua de la font,
del càntir d’on rajaven les transparències clares:
l’amor gran a una pàtria, els secrets de les cambres,
i aquell vell vi dels pobres que feia plantar cara
a l’espessa tenebra de tortura i escarni.
El teu cant traspassat pels béns més generosos,
per una llengua viva que tot ho revelava,
pels cossos més amants, estesos com una ànima,
la dignitat callada, soterrada, invencible,
com un seny que regia enmig de la barbàrie.
I la força de viure, d’extreure de les coses
el seu innat prodigi, allò que s’escapava
de la cega ofensiva contra un poble, una parla,
on un amor immens la negra nit vencia.
Així  a tots ens  arriba el teu cant de pregària
fervent de resistència, i dolor, ple de ràbia,
emborratxat de vida, la més humil i clara,
amb la teva paraula nodrint els nostres dies,
dempeus, en rebel·lia, per mantenir amb tu viva
la dignitat intacta, la pàtria compartida.

Poeta entranyable

charlie_chaplin_charlot

Per a Charlie Chaplin, Charlot

Eres
poeta entranyable,
ingenuïtat fresca,
ànima descoberta
a aquest insolent món.

Eres
una gran flama encesa
trenant els camins lliures
amb els amors més tendres
sempre al cor tremolós.

Eres
esperit bategant
amb un càlid somriure
coneixedor al límit
del dol i el goig humans.

Eres
la carícia que sana,
la infantesa del riure,
la saviesa concisa
que tots som perdedors.

Eres
el mag que ens conhortava
fent-nos morir de riure,
i en cada gest narrava
la solitud del viure.

Eres
el gran còmic d’alçada
que ens deia a cada passa
com pot ser d’infinita
la incomprensió humana.

Eres

el gran savi del cine,
transmetent-nos tan plana
la veritat més viva:
que només l’amor salva.

Terra catalana

Espriu de jove

Dedicat a Salvador Espriu

Amb les humils paraules del dolor,
home discret i sense somnis,
temptejaves de dir
l’esclavitud del meu poble.

Home penetrant i fi
que dins la còrpora humana
mantenies amb cremor
el continent d’una pàtria.

En aquell vast setge d’anys,
quan ens corsecàvem d’ànsia,
els teus versos mantenien
la torxa de la proclama.

Quan la llengua era prohibida
i érem escarnits a casa
tot el tresor dels teus versos
es desplegava en rotllana.

Perquè sabies que vèncer
és sobretot resistir,
que dintre l’enviliment
cal escoltar el vent i els arbres,

les prades, que diuen “terra”,
i aixecar-nos com muntanyes,
i mirar al lluny d’on venim
i saber que som la fletxa.

Anys de calendaris morts
d’on queien, seques, les fulles,
mentre l’embrutiment orc
assetja amb odi a les urpes.

Feixucs passaven els dies
embolicats amb draps negres,
i tu el cor amb el dolor
encès com una foguera.

Llavors amb mans de gegant
aguantàvem les arrels,
persistint, sabent que viure
és l’únic requeriment.

No s’aturava la vida
com no aturàvem la parla,
com al pòsit fons dels dies
aprenen els nens les paraules.

Pans i peixos es multipliquen
sorgits a les teves plantes:
en tu es sosté la fermesa,
en tu la convicció es clava.

Humana és aquesta terra
amb el temps que la compassa,
el do generós que arriba
amb la llengua i amb la mare.

Homes i dones sabem
que aquesta és la nostra pàtria.

Els tres músics

Porten el sutge
de xemeneies,
la humitat aspra
de sota els ponts,
els ulls vidriosos
dels dies gèlids,
la barba bruta
dels rodamóns.
I a les sis mans
i entre butxaques
el vi dels pobres,
bast i raspós,
s’entortolliga
amb pentagrames,
i instruments tristos,
i amb l’abandó.
A les tabernes
i als escenaris
ruïnosos, rònecs,
dels barracons,
s’hi encaixonen
com bufons pàl·lids
i toquen, rígids,
velles cançons.
Com els bons vins
que en bots maduren
i es versen àgils
al paladar,
així ressona
la seva música
pel vell suburbi
desheretat.

Sol d’Amèrica

(Per a Mario Benedetti)

Amb una llengua antiga
d’un temps ple de nostàlgia,
amb el caliu que crema
i escalfa la paraula,
amb un país com brasa,
rius de carrers amb arbres,
amb els vaixells al port
plorant pels que es quedaren,
amb el temps fent de xarxa
dels amors que no passen,
així a tu t’imagino,
els fulls a la butxaca,
entrant als cafès amples
sempre amb un fi somriure,
la ciutat estimada
remorejant sens pausa.
Un aire de jardí
es remou quan tu passes
pels carrers populosos,
quan gires cantonades
seguint la llum més pura
amb un sentiment d’alba
natal i ciutadana.
Així jo t’imagino,
mentre et neixen paraules
que seran els teus versos,
els poemes immensos
de vida degustada,
de sol espès d’Amèrica,
de lluna desplegada.

Imprescindible Janis Joplin

Crema foc a la pira dels anys i deixa

abandonats al voral del camí, somnis

i groselles, i l’aire que va vibrar

amb el teu so s’ha fet dens, i resta astorada

la teva cabellera. Rodes de cotxes

pintats de colors han deixat la seva empremta

d’atrotinada carrossa i tu ens mires

des de dalt, riallera, al cim d’una època

que el vent ja ha escombrat. I encara se sent

la remor del motor d’aquell temps violent,

del xoc dels colors amb la vida, de la joventut

potent abocada al seu propi instint

abraçada al perill, a una crema instantània

sense mirar l’abisme. Quin gust té

aquesta potència entre les dents,

viscuda a mossegades. Quin enlluernament,

el dels focus i tarimes improvisades,

dels escenaris on et vas enfilar.

Quina força la d’oferir-se a cor obert

al trement impetuós d’aquell riu desbocat.

Les heures de les teves notes tenen

ressonàncies d’acer, i la tendresa

les poleix amb la seva pell rosada.

Notes negres que s’ondulen fins a tots

els extrems de dins teu, com un fuet

que et traspassa, una serp d’aigua, el plor

esqueixat d’un ferit. La teva veu,

que penetra i arrasa, textures fiblants

i escapçades, porosa càrrega humana

que busca empeltar-se de més humanitat.

I la resposta és a l’aire, traspassant l’abast

del teu micro, un crit llançat a les forces

tel·lúriques i entremig, el galop d’un cavall.

S’encenen els fils elèctrics del so

en l’espai on et projectes, tremola la terra

de la teva passió, que es torna àvida

de tu, i t’espera. Flors que ragen en diluvi

per bastir de nou un món damunt les seves

crueltats esgarrifoses. I entremig

corre un àcid mortífer que arrasarà

els vostres fèrtils camps.

Quin és el gust de tantes i tantes flors

corrompudes en cementiris gegants.

Era estiu a Amèrica, aleshores, quan tu

t’elevaves damunt els escenaris, fascinant

de joventut fascinada, i ens duies, a batzegades,

del desafiament a la súplica, de la tendresa

a la desesperació. Torrent de dolçor,

torrent de fúria, el teu sotragar-nos

és la descoberta d’un nou camí

d’iniciació. El teu magnetisme

tremola en la densitat de l’aire espès,

traspassa el gruix de temps com el tir d’una fona,

i el teu ímpetu reneix de la pira

on es va sumint el temps, magma imprescindible

per als nostres somnis, per a les flors trenades

amb les mans d’aquesta època eixuta.

I torna a ser estiu a Amèrica i al món

que t’escolta, bressolant-nos a la teva falda,

sota la remor iniciàtica de la teva

indomable cabellera, de la teva energia

tendríssima i salvatge, del teu blues fet

de veritat oberta, de terra esqueixada,

d’incombustible foguera.

A Rossend Sellarès, amic poeta

 Et vam conèixer, tendre,  amb un somriure als llavis,

i música tocava el teu esguard tan clar.

Home bo de comarques d’arrel fonda a la terra,

que en saps l’ànima intensa i, dolç, la fas granar.

 

Paraula a paraula, i rere un vers, un altre,

compons la melodia amb què ens saps captivar.

I nosaltres, sentint-te, de la teva veu ferma

prenem a glops bellesa del teu desig vital.

 

Poesia que plantes com camps de conreu fèrtils,

esponerosa sembra d’on neix, gerd, el fullam.

En el teu caminar deixes un rastre esplèndid

i una estela de premis que fa goig celebrar.

 

Amic Sendo, poeta, és bell compartir hores

sent tu bon company i hoste entre poetes nats.

La teva poesia la recita una musa

que, de passió curulla, sols tu pots convocar.

A l’aula

 

Ara ets aquí m’agrada estar amb tu,

en aquest moment  que caminen els astres.

Ple del teu cos és l’espai, tot curull,

sensible i ric, amistós de paraules.

 

Per la finestra oberta al cel flairós

s’escampa a l’aula el bleix de la tarda.

Comparteixo el goig del teu treballós fer

amb la somrient esplendor de la cara.

 

La teva veu repica en l’espurneig de l’aire

i els sons vibrants i oberts cauen en flamaralla.

Rellisca un poc el temps en l’escalfor ovalada:

et tinc només per mi en l’espiell que esguarda.