Category Archives: Poemes per a poetes

Pàtria compartida

v a estellés

Per a Vicent Andrés Estellés

Tot el teu cant em duu l’olor de tarongina,
de la terra solemne, de l’aigua de la font,
del càntir  d’on rajaven les transparències clares:
l’amor gran a una pàtria, els secrets de les cambres,
i aquell vell vi dels pobres que feia plantar cara
a l’espessa tenebra de tortura i escarni.
El teu cant traspassat pels béns més generosos,
per una llengua viva que tot ho revelava,
pels cossos més amants, estesos com una ànima,
la dignitat callada, soterrada, invencible,
com un seny que regia enmig de la barbàrie.
I la força de viure, d’extreure de les coses
el seu innat prodigi, allò que s’escapava
de la cega ofensiva contra un poble, una parla,
on un amor immens la negra nit vencia.
Així  a tots ens  arriba el teu cant de pregària
fervent de resistència, i dolor, ple de ràbia,
emborratxat de vida, la més humil i clara,
amb la teva paraula nodrint els nostres dies,
dempeus, en rebel·lia, per mantenir amb tu viva
la dignitat intacta, la pàtria compartida.

Anuncis

Homenatge a Charlot

charlie_chaplin_charlot

Eres
poeta entranyable,
ingenuïtat fresca,
ànima descoberta
a aquest insolent món.

Eres
una gran flama encesa
trenant els camins lliures
amb els amors més tendres,
sempre el cor tremolós.

Eres
esperit bategant
amb un càlid somriure
coneixedor al límit
del dol i el goig humans.

Eres
la carícia que sana,
la infantesa del riure,
la saviesa concisa
que tots som perdedors.

Eres
el mag que ens conhortava
fent-nos morir de riure,
i en cada gest narrava
la solitud del viure.

Eres
el gran còmic d’alçada
que ens deia a cada passa
com pot ser d’infinita
la incomprensió humana.

Eres

el gran savi del cine,
transmetent-nos tan plana
la veritat més viva:
que només l’amor salva.

Terra catalana

Espriu de jove

Dedicat a Salvador Espriu

Amb les humils paraules del dolor,
home discret i sense somnis,
temptejaves de dir
l’esclavitud del meu poble.

Home penetrant i fi
que dins la còrpora humana
mantenies amb cremor
el continent d’una pàtria.

En aquell vast setge d’anys,
quan ens corsecàvem d’ànsia,
els teus versos mantenien
la torxa de la proclama.

Quan la llengua era prohibida
i érem escarnits a casa
tot el tresor dels teus versos
es desplegava en rotllana.

Perquè sabies que vèncer
és sobretot resistir,
que dintre l’enviliment
cal escoltar el vent i els arbres,

les prades, que diuen “terra”,
i aixecar-nos com muntanyes,
i mirar al lluny d’on venim
i saber que som la fletxa.

Anys de calendaris morts
d’on queien, seques, les fulles,
mentre l’embrutiment orc
assetja amb odi a les urpes.

Feixucs passaven els dies
embolicats amb draps negres,
i tu el cor amb el dolor
encès com una foguera.

Llavors amb mans de gegant
aguantàvem les arrels,
persistint, sabent que viure
és l’únic requeriment.

No s’aturava la vida
com no aturàvem la parla,
com al pòsit fons dels dies
aprenen els nens les paraules.

Pans i peixos es multipliquen
sorgits a les teves plantes:
en tu es sosté la fermesa,
en tu la convicció es clava.

Humana és aquesta terra
amb el temps que la compassa,
el do generós que arriba
amb la llengua i amb la mare.

Homes i dones sabem
que aquesta és la nostra pàtria.

Sol d’Amèrica

(Per a Mario Benedetti)

Amb una llengua antiga
d’un temps ple de nostàlgia,
amb el caliu que crema
i escalfa la paraula,
amb un país com brasa,
rius de carrers amb arbres,
amb els vaixells al port
plorant pels que es quedaren,
amb el temps fent de xarxa
dels amors que no passen,
així a tu t’imagino,
els fulls a la butxaca,
entrant als cafès amples
sempre amb un fi somriure,
la ciutat estimada
remorejant sens pausa.
Un aire de jardí
es remou quan tu passes
pels carrers populosos,
quan gires cantonades
seguint la llum més pura
amb un sentiment d’alba
natal i ciutadana.
Així jo t’imagino,
mentre et neixen paraules
que seran els teus versos,
els poemes immensos
de vida degustada,
de sol espès d’Amèrica,
de lluna desplegada.

El poeta pobre

C. Spitzweg

Dins del jaç, tapat, bressolant paraules,

el poeta pobre crea coordenades.

La llar de foc dorm a les golfes altes

i el dia de llum esmalta les cambres.

Per tota riquesa, té llibres, la casa,

polits de teranyines que inundin les pàgines.

Un paraigua obert penja a la mansarda,

que fa intimitat a tota l’estança.

El poeta seu abrigat per mantes

contra els tous coixins, coixineres blanques.

Protegit del fred canta amb ditirambes

aquest dia immens, tot ple d’esperances.

Després anirà a prendre dues tasses

d’ensucrada llet a l’Hostal de Flandes.

Com sempre, durà, ben amanyagades

als plecs de l’armilla, les estrofes clares.

Pel carrer, amb l’abric i el barret copalta,

tots els seus veïns, plaents, l’assenyalen.

I cada mestressa que cuina, enfeinada,

li posa una sopa a sobre la taula.

En entrar a l’Hostal els homes que parlen

resten tots callats per fer-li homenatge.

Als joves poetes

el9nou 0 poetes Sora

Salveu el so de la llengua vellutada

que floreix entre els vostres llavis tendres,

reneix en vosaltres cada cop la pàtria,

l’abast complet del sentit de la terra.

Sembreu a l’aire la vibració antiga

d’aquests parla que es desgrana clara

amb la llavor intacte de la poesia

que neix de dins vostre com lluna nostrada.