Category Archives: Poemes per al meu fill

Esca

incendi-arxiu2

I com que a cap horitzó hi ha el meu fill
la meva vida és cega
i fa camins dins túnels incendiats
on per esca hi crema
el temps de tot l’amor ja fet un nyap,
enfonsant-me per sempre en la tenebra.

Dies feliços

globus vermells i lluna

Vam passar,
en la nostra atribolada vida,
molts dies feliços,
que jo volia oferir-te
i que tu et prenies com un dret.

Tot allò

mare i fil 00098701235

Tot allò que vam viure
m’ho quedo per a mi,
com si fos jo sola qui ho vivia,
el meu cos donat
on a dins creixies,
i ja quan vas néixer
ofert i abocat.
L’ànsia de la vida
per tirar endavant
dintre aquell món íntim
del nostre embolcall,
de tendresa sòlida
d’infinits vessants
presa en el teu riure,
amor que esclatava,
la teva olor dolça,
vida començada
eixida de mi,
sens voler ser un altre,
només el petit
que es fon amb la mare.

Botxí

taca 000 de sang a drap

Quin fosc destí ens va agafar
dins de la seva tremenda aurèola
i ens destrossà, llançant-nos contra
roques agrestes del mar febrós.
L’aigua escopia a borbollons
la sang salada, i lacerava.
Quin implacable déu renegà,
cec, de nosaltres, amb quina fúria
ens desmembrà i ens va llançar
a un clos de feres afamegades.
Un ganivet que tu empunyaves
m’entrava al cor, i l’esgarip
ressona encara a la cavitat
del meu cos buit, rugós de sang.
Gleves molt tendres adés palpiten,
condensen foc, dolor roent.
Quin botxí foll, el més terrible,
va aixecar enlaire la greu destral
decapitant-nos i condemnant-nos.
La carn sensible del món, per sempre
és seccionada, i el temps ja absurd
resta esberlat en secs pedaços.

Llums de Nadal

Continua llegint

Noel (acròstic)

 ??????????

Noel és el nom que tens

Originari de França.

El teu pare el va triar, a

La mare va complaure.

 

Grossos ulls els que has rebut,

Una intel·ligència ampla,

I gràcia i talent ben junts

Lliguen en la teva estampa.

La motxilla amb bones notes,

Estudiant del Pins, que avança.

No deixis mai la rialla.

 

Casa teva és Sant Cugat,

A la vora Barcelona,

Bons passejos, bons veïns, i

Un monestir que enamora.

Sempre seràs estimat, sempre ets la meva joia.

Copiós arbre

 

Quan era improbable que existissis

jo voltava per un món més buit;

enlloc deixava empremta ni vestigi

i l’aire avançava sense clau de punt.

 

Ara ets el puntal d’una terra,

del meu camí i dels meus viaranys,

i ja mai més ‘niré a volar lleugera

si no és per restar al teu rodal.

 

Fita en el camí, copiós arbre

que vaig plantar quan et vaig infantar:

un home nou recorre ara les passes,

omplint el sol, de tot el que és humà.