Category Archives: Poemes per al meu fill

Equilibri

funambulisme dona noia amb paraigua xinès

Algunes persones tenen
la meva joia desada,

els tres éssers que he estimat
més enllà de la meva ànima.

Han rebut tot el poder,
sense poder imaginar-s’ho,

de comandar el meu sentir,
fendir-lo o dimensionar-lo.

I tan ferma que soc jo,
tan fortament ancorada.

Tots viuen dintre de mi
i per això soc immensa,

tots poden moure els meus fils,
l’equilibri és cosa meva.

Anuncis

Traïció

esquerda a la terra

En la traïció
trobo la meva mort,
a poc a poc
faig camí de la tomba.

Vaig superar
l’estrall de la destral
i mig cosida
faig tombs dins la pesombra.

I m’han traït
els amors de veritat
que en mi esmento
mentre em colga la pedra.

A mar obert,
en fondària ofegant
m’han enfonsat
lligada a la tenebra.

Desesper

dona-000-cargolada-a-terra-dolor

Com sagno de nits
cercant-te
en el garbuix del món,
seccionats tots els nervis
i venes que ens unien.
Amb desesper et cerco
en un món que s’ordena
aliè a la meva angoixa,
jo ja inútil per viure,
esqueixada i atònita.

Esca

incendi-arxiu2

I com que a cap horitzó hi ha el meu fill
la meva vida és cega
i fa camins dins túnels incendiats
on per esca hi crema
el temps de tot l’amor ja fet un nyap,
enfonsant-me per sempre en la tenebra.

Dies feliços

globus vermells i lluna

Vam passar,
en la nostra atribolada vida,
molts dies feliços,
que jo volia oferir-te
i que tu et prenies com un dret.

Tot allò

mare i fil 00098701235

Tot allò que vam viure
m’ho quedo per a mi,
com si fos jo sola qui ho vivia,
el meu cos donat
on a dins creixies,
i ja quan vas néixer
ofert i abocat.
L’ànsia de la vida
per tirar endavant
dintre aquell món íntim
del nostre embolcall,
de tendresa sòlida
d’infinits vessants
presa en el teu riure,
amor que esclatava,
la teva olor dolça,
vida començada
eixida de mi,
sens voler ser un altre,
només el petit
que es fon amb la mare.

Botxí

taca 000 de sang a drap

Quin fosc destí ens va agafar
dins de la seva tremenda aurèola
i ens destrossà, llançant-nos contra
roques agrestes del mar febrós.
L’aigua escopia a borbollons
la sang salada, i lacerava.
Quin implacable déu renegà,
cec, de nosaltres, amb quina fúria
ens desmembrà i ens va llançar
a un clos de feres afamegades.
Un ganivet que tu empunyaves
m’entrava al cor, i l’esgarip
ressona encara a la cavitat
del meu cos buit, rugós de sang.
Gleves molt tendres adés palpiten,
condensen foc, dolor roent.
Quin botxí foll, el més terrible,
va aixecar enlaire la greu destral
decapitant-nos i condemnant-nos.
La carn sensible del món, per sempre
és seccionada, i el temps ja absurd
resta esberlat en secs pedaços.