Brollant

I torna a córrer el dia
amb remorós oratge,
tot olorós de pluja,
i un cel que pot tocar-se,
que pot acariciar-se
amb la mà amant i el llavi.

Un dia on l’amor
ha anat tot desfibrant-se
en aquest contrallum
de revelacions clares,
on soc nuada amb tu,
brollant sense paraules.

Xops

Sola era, i sencera,
felicitat oferta
dels teus invocats llavis,

percudia el batec
punyent de les estrelles
naixents que ens circumdaven

desfilant la tendresa
cabdellàvem els astres
d’un univers inèdit,

amb la pluja mullant-nos.
Xops i xops de carícies,
seguíem despullant-nos.

Tendresa

Emile Vernon

Tinc por de perdre el somni,
per això no t’escric
a la meva llibreta.

Com tu m’has fet tendresa
anhelant per vessar-se
en el teu fons misteri

d’humana incandescència.

Perill

I t’he vist
tan desvalgut i pobre,
amb els ulls
abocats a l’abisme,
que s’ha obert
dintre meu la ferida
d’estimar
qui és desemparat.

Però en tu
hi nia el teu perill,
destructiu
per tu mateix i els altres,
i és així
com he de defensar-me:
no entendrint-me,
rebre, no sols donar.

Llavis

La intimitat del dia,
la pluja tendra i blava

i tu, llunyà, feréstec,
la pell que vaig besar-te

mullada en el teu temps,
xopada de tastar-te.

Segueix rodant la terra,
jo i llavis despenjada.

Fosca lluna

Absència dels teus ulls blaus
en el matí que es desperta,
del cabell, lluent com riu,
del teu dolor, que batega.

Sever el rostre angular
entre la pena que et trenca,
profund en el temps l’esguard,
inquietud que tentineja.

Descomponc la teva por,
fosca lluna que negreja,
tumult de fondària nua
amb ulls com pedres d’estrella.

També és així com et vull
en un matí que comença,
amb la mà oberta al teu front,
pluja que et guareix la febre.

Delir

Per fer l’amor sempre hi som a punt,

per enfilar-nos als arbres del diumenge.

A les tiges fines els surten arrels

que s’anellen, fermes, a la terra verge.

*

Alguna cosa hi ha sempre al nostre fons

que ens deixondeix fins a oferir-nos, densos.

De tot l’amor, de besos i excitants,

sempre en sortim rejovenits, corpresos.

*

Sense paraules seguim els passos tendres,

entrebleixant, el camí de fer el pa,

del blat madur n’amassem junts la xeixa,

del blau del cel en baixem per pastar.

*

Com nostres ulls, que saben tantes coses,

treballem, rics, deixant-nos encisar,

cercant el solc de les savieses closes

per arribar-nos tant ençà com enllà.

*

Cada un en les mans de l’altre,

seriosos com no es pot dir,

els cossos com un contínum,

escoltant-nos com delir.

Renéixer

Vaig viure amb tu, amor meu,

en tot l’abast, el meu ésser.

Sí, ja podia morir

havent tocat del tot fons

del més infinit renéixer.

Erotisme inclòs

Tinc les carícies

a punt als dits

per l’home que ets,

garbuix, pell clara,

*

el que s’acosta

i se’m sostreu,

qui vol que el truqui,

no anar de cara,

*

i cap dels dos

cedeix terreny,

però la tendresa

se’m somou, franca,

*

sols de pensar-te

i tenir-te a prop.

Tot l’erotisme

també hi va inclòs.

Indicible

Ve un aire plujós

que tot ho perfila,

i l’ànsia indicible

d’amar amb passió.

L’atracció roent

d’un home vivible,

la foguera ardent

del més nu oferir-se.

Aquella tendresa

que esmicola marges,

penetra consciències,

immensa com astres.

I neix un planeta

que s’eleva, gràvid

de la nostra vida,

de nou començada.