Category Archives: Poemes per als homes

Indicible

Ve un aire plujós

que tot ho perfila,

i l’ànsia indicible

d’amar amb passió.

L’atracció roent

d’un home vivible,

la foguera ardent

del més nu oferir-se.

Aquella tendresa

que esmicola marges,

penetra consciències,

immensa com astres.

I neix un planeta

que s’eleva, gràvid

de la nostra vida,

de nou començada.

Condemna

Si no estimes no tires endavant,

si t’enroques ets un mascle mancat,

si no saps moure els dits en carícies,

si no et dones, ets del tot condemnat.

*

Un fracàs que comença a l’arrel

si t’extirpes de tu mateix la saba,

contrafet, sense humitat humana,

ni ambrosia tindràs, ni delectança.

Esperar-te

Folga el temps en què no hi ets

amb buidor descabdellant-se,

espais amples, llocs oberts

a tot arreu esperant-te.

Tota tria m’és baldera

ara que no puc triar-te,

es perd tot l’escalf del sol,

arreu fredor circumdant-me.

El meu coixí sols coneix

plor i malsons des que marxares,

si sabés on ara ets

correria a cercar-te.

Potser la meva tristor

traspassa valls i muntanyes

i ve a explicar-te, fluixet,

que sols visc per estimar-te.

M’endinso en el meu hivern

fent conjurs per retornar-te,

m’emparo en el tendre temps

per conjugar l’esperar-te.

Encesa

Pren-me, nit, tan porosa i oberta,
llums encesos fins a les altes hores,
com corria tanta bellesa plena,
com l’amor era ferm a tothora.


Pren-me, nit, i obre’m el llindar,
que dins teu resta el temps de la vida,
aquell roig de jovent esclatant,
les savieses més punyents i sentides.


Pren-me, nit, i torna’m a portar
a l’encesa lluent i ardida,

a recer de l’amor mormolant.

Pren-me, nit, en el teu mant fragant,
duu la llum del teu bleix bategant
allà on neix la passió que en tu vibra.

Relat

S’ha perdut ja la teva rossa imatge

que va poblar les nits, el ball de vida,

que em va tibar de forma irresistible

a entrar en el magma que indòmit t’incloïa,

*

quan amb la teva bellesa donaves

dimensió i intensitat al temps.

quan jo era dins la teva fondària

i el meu desig espetegava en tu.

*

Vaig conèixer aquelles nits la riquesa

del teu cos constituït per llum d’astres,

l’olor fragant del teu cabell de blat,

*

el fast tan dens de les teves carícies,

mentre en rodar la terra ens conduïa

a cadascú al seu país i relat.

Peixets de plata

Fulgura de ple el teu cos

en la llum del carrer estret,

el cabell negre, nuat,

les espatlles imponents,

el cos molsut i fragant

i el teu perfil pur d’un déu.

Antany havia estimat

el teu misteri imposant,

i t’havia pertanyut,

t’havia dut de la mà.

Llavors havia arribat

a arrels profundes de tu,

al teu cos essencial,

intens jardí ple d’estrelles.

Llavors, en el temps tancat,

anava amb tu a tot arreu,

i tu et deixaves guiar,

i eres col·legial, amant,

noi del tot enamorat

duent-me els llibres i carpetes.

Però mentre fèiem l’amor

peixets de plata afamats

devoraven amb passió

fulls del llibre que escrivíem,

aquell volum que és absència,

abandonat a la tarda

del carrer estret on t’espio

sense esperança, callada.

************************************************

Fulgura de ple el teu cos en la llum del carrer estret,
el cabell negre, nuat, les espatlles imponents,
el cos molsut i fragant i el teu perfil pur d’un déu.
Antany havia estimat el teu misteri imposant,


i t’havia pertanyut, t’havia dut de la mà.
Llavors havia arribat a arrels profundes de tu,
al teu cos essencial, intens jardí ple d’estrelles.

Llavors, en el temps tancat, anava amb tu a tot arreu,


i tu et deixaves guiar, i eres col·legial, amant,
noi del tot enamorat duent-me els llibres i carpetes.
Però mentre fèiem l’amor peixets de plata afamats


devoraven amb passió fulls del llibre que escrivíem,
aquell volum que és absència, abandonat a la tarda
del carrer estret on t’espio sense esperança, callada.

Lletra de tango

Al bar tot ho tenyia la teva olor de tango,
aquell rostre llunyà bellíssim com un àngel,
la lleu llum expandida de llunes enllaçades,
la música de jazz, ardent, fluent com aigua.

La seda del cabell s’estenia a l’espatlla,
imponent el posat i la camisa blanca,
i l’escalfor del cos, i les mans de fragància,
i la planta sublim, que convencia a l’acte.

Aquella essa espessa que se’t formava als llavis
oberts com una rosa exòtica, mundana,
i l’aire remorós d’estrelles tan atlàntiques,

tan enlluernadores que encara avui esclaten,
entre l’astorament que va anar desvetllant-se,
aquell saber concís que eres sencer fal·làcia.

Clausura

Va passar el nostre temps

com gotes blaves de pluja

S’arrapen encara als vidres

i costen de marxar.

Darrere hi sóc jo, dreta,

a dins la teva cambra

que es va perdre per sempre,

igual que el teu cos ros,

la pell rosa i translúcida,

l’amor interminable,

encesos de tristesa

per la nit que arribava.

Tot aquell temps mullat

per la pluja i les llàgrimes,

l’olor blava del cel

i la brisa callada.

La teva cambra càlida

després la llarga escala,

l’edredó que ens colgava,

l’absolut que creixia

tan real que esglaiava

Una vida secreta

lentament s’imposava

al batec d’un sol cor,

que al teu llit bombejava.

Allà on no es pot tornar,

l’espai ja clausurat.

*********************************************

Va passar el nostre temps com les gotes de pluja,
 preses encara als vidres, i costen de marxar.
Darrere hi sóc jo, dreta, a dins la teva cambra
que es va perdre per sempre, igual que el teu cos ros,


la pell rosa i translúcida, l’amor interminable,
encesos de tristesa per la nit que arribava.
Tot aquell temps mullat per la pluja i les llàgrimes,
l’olor blava del cel i la brisa callada.


La teva cambra càlida després la llarga escala,
l’edredó que ens colgava, l’absolut que creixia
del nuat de tots dos, tan real que esglaiava.

Una vida secreta lentament s’imposava

al batec d’un sol cor, que al teu llit bombejava.

Allà on no es pot tornar, l’espai ja clausurat.

Ombra

Ja t’has perdut per sempre immers en el Raval

i voltes pels carrers on jo no puc trobar-te,

escapat dels camins que cada dia faig,

en horaris diferents, altres itineraris.

T’he perdut i sens tu torno a la solitud,

la tomba del meu llit sense alè ni escalfor,

els dinars sempre muts, la pobresa que és tot,

sense el teu cos cabdal, que era terra i fragor.

Perdut el teu vibrant, que és un estel que lluu,

camino pels carrers que un dia van ser nostres

i agafats de la mà fèiem cap al teu cau

elevat, prop del cel, on niava la coloma,

com un batent de llum, que ara s’ha fet sols ombra.

*****************************************************************

Ja t’has perdut per sempre immers en el Raval
i voltes pels carrers on jo no puc trobar-te,
escapat dels camins que cada dia faig,
en horaris diferents, altres itineraris.


T’he perdut i sens tu torno a la solitud,
la tomba del meu llit sense alè ni escalfor,
els dinars sempre muts, la pobresa que és tot,
sense el teu cos cabdal, que era terra i fragor.

Perdut el teu vibrant, que és un estel que lluu.

Lluny del teu transitar, amb l’esguard abatut,

camino pels carrers que un dia van ser nostres


i agafats de la mà fèiem cap al teu cau

elevat, prop del cel, on niava la coloma,
com un batent de llum, que ara s’ha fet sols ombra.

Forneja arter

Tallo el granit de la greu nit

i llanço el crit, escot obert,

llavi reblert.

*

Des de la barra et miro, ardit,

l’esguard colpit, i dic paraula

de mig barjaula.

*

Et vull llepar tot el bell pit,

desig sentit, i a l’entrecuix

passar la cama.

*

Als llavis rics, molls de delits,

vull enfonsar fins a arborar

aquesta flama.

*

Vull xarrupar i coctelejar

saliva dolça, sabor d’escorça,

amb licor mascle.

*

Arrapa bé el meu pitram,

enfonsa al mig del meu palpís

dura armadura.

*

Per a això vull trobar de nit

un jovençà de cos gormand

que mengi pruna.

*

Burxa amb crostó, vessa sucor

en devessall fins al matí

quan canti el gall.

*

Endinsa’t bé, tusta’m la carn,

forneja arter, pren-me amb deler

fins a la sang.

****************************************************************

Tallo el granit de la greu nit i llanço el crit,

escot obert, llavi reblert. Des de la barra

et miro, ardit, l’esguard colpit, i dic paraula

de mig barjaula. Et vull llepar tot el bell pit,

*


desig sentit, i a l’entrecuix passar la cama.

Als llavis rics, molls de delits, vull enfonsar

fins a arborar aquesta flama. Vull xarrupar,

coctelejar saliva dolça, sabor d’escorça,


amb licor mascle. Arrapa bé el meu pitram,
enfonsa al mig del meu palpís dura armadura.
que vull trobar un jovençà que mengi pruna.

Vessa sucor en devessall fins al matí
quan canti el gall. Endinsa’t bé, tusta’m la carn,
forneja arter, pren-me amb deler fins a la sang.