Category Archives: Poemes per als homes

Saviesa

mans agafades parella

I al voraviu
de l’amor que es perfà
vivim de ple
la nostra gosadia.

Tardes ardents
fendint el temps fugaç,
deixant la marca
al nostre foc brunyida.

I renaixem
dins la saviesa, enllà,
de sol cremant,
d’intimitat bastida.

Mai res com tu
ni ningú més humà,
jo al teu caliu
de combustió i de vida.

Plantes fràgils

plantes fràgils 34890u

Plora la nit i la pluja sens tu
i els sentiments són plantes fràgils
exposades al vent. No saben que
la teva terra ja no els pertany,
que la seva força vital és
del tot vana. Creixen ingènues,
ben obstinades, desemparades,
promptes a sucumbir, clavades
en la teva absència. No saben que
no poden florir, que res no les pot nodrir,
que es trinxaran com nosaltres vers l’abisme.

Nacre pur

nacre436576780

Encalmo el mirar negre dels teus ulls
que porten el vellut als tous morenos dels teus dits,
i tinc consciència del teu cos d’embruix,
dels plecs que s’hi esdevenen, del teu cabell de nit.
Barcelona s’enlaira entre colors i llum,
i de la teva flaire s’aroma el trencadís,
i els balcons just s’aturen atrets pel teu influx,
i el carrer per on passes el recorre un neguit.
Tu escampes la gràcia del teu encant tot bru
atraient les estrelles al teu esdevenir,
i per allà on camines prodigues els conjurs
que com el nacre pur viuen per resplendir.

Pèrdua

g b nerly 1888 pintura nit pluja 

Els nostres petons
van quedar tancats
en la volta de la nit, doblec de temps
desat per la matinada,
perdut en l’infinit,
ancorat a la xarxa
que mai no rescata res,
que no em deixarà trobar-te.
Olor de fonda passió
que no va arribar a copsar-se.
Així els nostres petons,
aquella trobada opaca,
així el cercar-nos pels racons
en espera de l’alba.

Enlairant-nos

dit a llavi

 

Pell colrada

home nu preciós passejant davant onades mar

El temps porta espurnes d’or
a la teva pell colrada,
quan passes lleuger i suau
caminant cap a la platja. 
Carn molsuda, llavi ple,
pit per nodrir nits en vetlla,
malucs que no tenen fre,
ulls que lluen com lluerna.
I topants agosarats
sota la bermuda encesa
que tothora fa fimbrar
la llum que lluu i enlluerna.
T’espera entera la mar,
la seva mullena fresca,
i ma vida amb el neguit
sempre de tornar-te a veure..
Home que atures l’alè
i fas petges a l’arena,
que no esborra cap embat
de la mar que et sent i serva.
Sospeses la immensitat
que prest ve a omplir-te d’estrelles,
i s’agenolla al teu pas
la dolçor de l’hora quieta.
Radiant formosor que escampes
i arriba amb la melangia
per l’art del teu cos daurat
que és escultura infinita.
Pel teu cos i viure lleu,
que desvetlla l’alegria,
i somou tot el desig
de la dona que en mi vibra.
De la dona que amb tu neix,
com el cel, el mar i el dia,
i que saps que ets llunyà, igual
que la quimera que em guia.

Soc una tal dona

dona noia flor.petita

Nit

abraçada 0 home dona noi noia

Recordes com t’estimava?

Amb les mans buides de tu
sota una renglera d’arbres.

Era quan moria el dia
i la nit vibrava, intacta,
i les teves mans, com fulles,
seques queien, i marxaves.

Jo era l’empremta de tu
i tu en la nit fulguraves.

La nit, cegada de llum,
vivia sense hostatjar-me.

Pluja de febrer

pluja torrencial a taula000

Exuberància

vaixell vela en alta mar000

Va confluir en tu l’exuberància
que els déus benefactors van aplegar,
columna d’una força oceànica,
ferma estàtua que vida va agafar.

Amo de les passions abruptes i humanes
en la mar més ardida vas orsar,
dret al vent davant les maltempsades,
fet de pluja, d’oratges, de brau mar.

I un dia a la platja on recalares
sota el sol jo també havia avarat
i vam tastar-nos el foc i el coratge,
i vam saber que junts no haviem de naufragar.