Plantes fràgils

Plora la nit i la pluja sens tu
i els sentiments són plantes fràgils
exposades al vent. No saben que
la teva terra ja no els pertany,
que la seva força vital és
del tot vana. Creixen ingènues,
ben obstinades, desemparades,
promptes a sucumbir, clavades
en la teva absència. No saben que
no poden florir, que res no les pot nodrir,
que es trinxaran com nosaltres vers l’abisme.

Anuncis

Nacre pur

Encalmo el mirar negre dels teus ulls
que porten el vellut als tous morenos dels teus dits,
i tinc consciència del teu cos d’embruix,
dels plecs que s’hi esdevenen, del teu cabell de nit.
Barcelona s’enlaira entre colors i llum,
i de la teva flaire s’aroma el trencadís,
i els balcons just s’aturen atrets pel teu influx,
i el carrer per on passes el recorre un neguit.
Tu escampes la gràcia del teu encant tot bru
atraient les estrelles al teu esdevenir,
i per allà on camines prodigues els conjurs
que com el nacre pur viuen per resplendir.

Pèrdua

 

Els nostres petons
van quedar tancats
en la volta de la nit, doblec de temps
desat per la matinada,
perdut en l’infinit,
ancorat a la xarxa
que mai no rescata res,
que no em deixarà trobar-te.
Olor de fonda passió
que no va arribar a copsar-se.
Així els nostres petons,
aquella trobada opaca,
així el cercar-nos pels racons
en espera de l’alba.

Enlairant-nos

La teva ardorosa cabellera
en mi s’escampava,
sacsejant-se.
Vam temptejar el pany
amb clau molt fina,
la porta del cancell
s’obria,
enlluernant-nos.
Vaig tocar
la bellesa primera
les ales del matí,
el nocturn pòsit,
i enlairant-nos enllà
en llençols tendres
em va tornar el valor
i el goig
i el somni.

 

Pell colrada

El temps porta espurnes d’or

a la teva pell colrada,

quan passes lleuger i suau

caminant cap a la platja. 

Carn molsuda, llavi ple,

pit per nodrir nits en vetlla,

malucs que no tenen fre,

ulls que lluen com lluerna.

I topants agosarats

sota la bermuda encesa

que tothora fa fimbrar

la llum que lluu i enlluerna.

T’espera entera la mar,

la seva mullena fresca,

i ma vida amb el neguit

sempre de tornar-te a veure..

Home que atures l’alè

i fas petges a l’arena,

que no esborra cap embat

de la mar que et sent i serva.

Sospeses la immensitat

que prest ve a omplir-te d’estrelles,

i s’agenolla al teu pas

la dolçor de l’hora quieta.

Radiant formosor que escampes

i arriba amb la melangia

per l’art del teu cos daurat

que és escultura infinita.

Pel teu cos i viure lleu,

que desvetlla l’alegria,

i somou tot el desig

de la dona que en mi vibra.

De la dona que en tu neix,

com el cel, el mar i el dia,

i que saps que ets llunyà, igual

que la quimera que em guia

Soc una tal dona

Soc una tal dona

que espera els teus llavis
sense cap promesa,
les mans que descorden,
els petons que cremen,

i s’atura amb tu
en el temps que es dreça
un fugisser instant,
fruït ja per sempre.

Nit

Recordes com t’estimava?

Amb les mans buides de tu
sota una renglera d’arbres.

Era quan moria el dia
i la nit vibrava, intacta,
i les teves mans, com fulles,
seques queien, i marxaves.

Jo era l’empremta de tu
i tu en la nit fulguraves.

La nit, cegada de llum,
vivia sense hostatjar-me.