Category Archives: Poemes per als homes

Delir

Per fer l’amor sempre hi som a punt,

per enfilar-nos als arbres del diumenge.

A les tiges fines els surten arrels

que s’anellen tendres a la terra verge.

*

Alguna cosa hi ha sempre al nostre fons

que ens deixondeix fins a oferir-nos, densos.

De tot l’amor, de besos i excitants,

sempre en sortim rejovenits, corpresos.

*

Sense paraules seguim els passos tendres,

entrebleixant, el camí de fer el pa,

del blat madur n’amassem junts la xeixa,

del blau del cel en baixem per pastar.

*

Com nostres ulls, que saben tantes coses,

treballem, rics, deixant-nos encisar,

cercant el solc de les savieses closes

per arribar-nos tant ençà com enllà.

*

Cada un en les mans de l’altre,

seriosos com no es pot dir,

els cossos com un contínum,

escoltant-nos com delir.

Renéixer

Vaig viure amb tu, amor meu,

en tot l’abast, el meu ésser.

Sí, ja podia morir

havent tocat del tot fons

del més infinit renéixer.

Erotisme inclòs

Tinc les carícies

a punt als dits

per l’home que ets,

garbuix, pell clara,

*

el que s’acosta

i se’m sostreu,

qui vol que el truqui,

no anar de cara,

*

i cap dels dos

cedeix terreny,

però la tendresa

se’m somou, franca,

*

sols de pensar-te

i tenir-te a prop.

Tot l’erotisme

també hi va inclòs.

Indicible

Ve un aire plujós

que tot ho perfila,

i l’ànsia indicible

d’amar amb passió.

L’atracció roent

d’un home vivible,

la foguera ardent

del més nu oferir-se.

Aquella tendresa

que esmicola marges,

penetra consciències,

immensa com astres.

I neix un planeta

que s’eleva, gràvid

de la nostra vida,

de nou començada.

Condemna

Si no estimes no tires endavant,

si t’enroques ets un mascle mancat,

si no saps moure els dits en carícies,

si no et dones, ets del tot condemnat.

*

Un fracàs que comença a l’arrel

si t’extirpes de tu mateix la saba,

contrafet, sense humitat humana,

ni ambrosia tindràs, ni delectança.

Esperar-te

Folga el temps en què no hi ets

amb buidor descabdellant-se,

espais amples, llocs oberts

a tot arreu esperant-te.

Tota tria m’és baldera

ara que no puc triar-te,

es perd tot l’escalf del sol,

arreu fredor circumdant-me.

El meu coixí sols coneix

plor i malsons des que marxares,

si sabés on ara ets

correria a cercar-te.

Potser la meva tristor

traspassa valls i muntanyes

i ve a explicar-te, fluixet,

que sols visc per estimar-te.

M’endinso en el meu hivern

fent conjurs per retornar-te,

m’emparo en el tendre temps

per conjugar l’esperar-te.

Encesa

Pren-me, nit, tan porosa i oberta,
llums encesos fins a les altes hores,
com corria tanta bellesa plena,
com l’amor era ferm a tothora.


Pren-me, nit, i obre’m el llindar,
que dins teu resta el temps de la vida,
aquell roig de jovent esclatant,
les savieses més punyents i sentides.


Pren-me, nit, i torna’m a portar
a l’encesa lluent i ardida,

a recer de l’amor mormolant.

Pren-me, nit, en el teu mant fragant,
duu la llum del teu bleix bategant
allà on neix la passió que en tu vibra.

Relat

S’ha perdut ja la teva rossa imatge

que va poblar les nits, el ball de vida,

que em va tibar de forma irresistible

a entrar en el magma que indòmit t’incloïa,

*

quan amb la teva bellesa donaves

dimensió i intensitat al temps.

quan jo era dins la teva fondària

i el meu desig espetegava en tu.

*

Vaig conèixer aquelles nits la riquesa

del teu cos constituït per llum d’astres,

l’olor fragant del teu cabell de blat,

*

el fast tan dens de les teves carícies,

mentre en rodar la terra ens conduïa

a cadascú al seu país i relat.

Peixets de plata

Fulgura de ple el teu cos

en la llum del carrer estret,

el cabell negre, nuat,

les espatlles imponents,

el cos molsut i fragant

i el teu perfil pur d’un déu.

Antany havia estimat

el teu misteri imposant,

i t’havia pertanyut,

t’havia dut de la mà.

Llavors havia arribat

a arrels profundes de tu,

al teu cos essencial,

intens jardí ple d’estrelles.

Llavors, en el temps tancat,

anava amb tu a tot arreu,

i tu et deixaves guiar,

i eres col·legial, amant,

noi del tot enamorat

duent-me els llibres i carpetes.

Però mentre fèiem l’amor

peixets de plata afamats

devoraven amb passió

fulls del llibre que escrivíem,

aquell volum que és absència,

abandonat a la tarda

del carrer estret on t’espio

sense esperança, callada.

************************************************

Fulgura de ple el teu cos en la llum del carrer estret,
el cabell negre, nuat, les espatlles imponents,
el cos molsut i fragant i el teu perfil pur d’un déu.
Antany havia estimat el teu misteri imposant,


i t’havia pertanyut, t’havia dut de la mà.
Llavors havia arribat a arrels profundes de tu,
al teu cos essencial, intens jardí ple d’estrelles.

Llavors, en el temps tancat, anava amb tu a tot arreu,


i tu et deixaves guiar, i eres col·legial, amant,
noi del tot enamorat duent-me els llibres i carpetes.
Però mentre fèiem l’amor peixets de plata afamats


devoraven amb passió fulls del llibre que escrivíem,
aquell volum que és absència, abandonat a la tarda
del carrer estret on t’espio sense esperança, callada.

Lletra de tango

Al bar tot ho tenyia la teva olor de tango,
aquell rostre llunyà bellíssim com un àngel,
la lleu llum expandida de llunes enllaçades,
la música de jazz, ardent, fluent com aigua.

La seda del cabell s’estenia a l’espatlla,
imponent el posat i la camisa blanca,
i l’escalfor del cos, i les mans de fragància,
i la planta sublim, que convencia a l’acte.

Aquella essa espessa que se’t formava als llavis
oberts com una rosa exòtica, mundana,
i l’aire remorós d’estrelles tan atlàntiques,

tan enlluernadores que encara avui esclaten,
entre l’astorament que va anar desvetllant-se,
aquell saber concís que eres sencer fal·làcia.