Category Archives: Poemes solars

Embriaga

dona noia somriure molt bonic feliç

Fa créixer el sol vessat
una alegria
càlida amb cel pausat
que al vent somnia.

Festa del ple migdia
mudant constant
que amb el gir de la terra
se’ns va emportant.

Lluu la suau primeria
de la tardor
amb espurnes d’estiu
que ja es dissolen.

En un rodar la terra
ens colgarà,
com ella vells un dia,
i eternitat.

Cada gir seu avui
és el meu temps
i és tot el que jo tinc
ofert i ample.

Així, fràgil com sóc,
el sento immens,
de riquesa tan densa
que en vaig embriaga.

Anuncis

Escriure

Alfred Émile Léopold Stevens (1823 – 1906) 000pintura dona noia escrivint una carta

Escriure
és sostenir el temps
fugisser com una bufada,
complex com un calidoscopi
en moviment,
remorós com la vibració
de l’energia d’una onada.

Escriure
és mantenir el temps
sense fons, sobre l’abisme.
A totes dues bandes,
a sota mateix,
desaparició i no–res,
igual que el transcurs del viure.

Estiu

dona noia estocolm a l'estiu

S’alcen els dies on jo m’hi moc lleugera,
viva i airosa com un ésser feliç.
La calor és la mel que regalimen,
de nit i dia, bellesa i infinit.
Ara és l’estiu on generós el sol
cau imponent sense racons ombrívols,
bufa un vent suau dels arbres plens d’oxigen
i el meu cos plana entre xardor i estels.
La nit traspua la joia de la vida
com el revés del dia ple de sol,
pertot titil·la una aura sensitiva,
sensual, rica, immensa com el mar,
i jo em gito plena de llum i somni
i tot vetllant-me l’estiu duu l’endemà.

Moment

dona noia feliç meravellasa retallada

Plena del tot del just moment que em bressa
lleugera vaig pels camins de l’estiu,
de nit la lluna i els estels tots em bressen
i sóc un ésser nodrit per fora i dins.
I del plaer del meu cos que es festeja
n’extrec sentit fins als petits racons,
en mi mateixa he arrelat flors i ensenyes
i fructifico com un doll de cançó.

Terra rodona

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Només respiro.
I hi miro amb els ulls
i la claror em ronda,
i veig els tons diversos
de la terra rodona,
i tinc una consciència
de mi i del meu cos.
I vaig amunt i avall
perquè no tinc arrels,
i a tot arreu del món
sóc capaç d’adaptar-m’hi.
I és per això també
que a cops no sóc ningú
ni enlloc no tinc reflex,
i em preparo al moment
per alçar-me i anar-me’n.

Blau

cel nit estrella fugaç

Potser juga una estrella
darrere el llostre,
potser la lluna jove
festeja un rostre
i l’aire net s’eleva
enllà capçanes,
potser el cel s’il·lusiona
amb un nou astre
mentre la terra roda
perdent tot llast,
i cada cop és nova,
i puny de blau.

Cúpula daurada

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Amb l’energia al ple
confiada caminava
per un país aliè
de sendes planetàries.

I el sol em recobria
com cúpula daurada,
jove i viva, amb la joia
que l’entorn m’ofrenava.

Tota gràcil, morena,
bonica i extasiada,
amb els braços oberts
tot l’indret aplegava.

Poderosament rica,
perplexa i fascinada,
per Rússia recorria
tanta bellesa alçada.