Category Archives: Poemes solars

Mar d’encanteri

No puc allunyar-me, mar,

de la teva vora ardida,

artista del fulgurar,

creadora de delícia.

*

Duus la profunda carícia

d’un vent de passió densa,

amb qui dansa la teva aigua

lluentada pel sol verge.

*

I jugues a engalanar

la platja on tan dolça arribes,

al confí del teu embat,

calat de gràcia infinita.

*

Ens mostres com un secret,

un instant, un verd de perla

al rodol de la teva ona,

amb què acarones la terra.

*

Ets encanteri vessat

que del firmament suscites

formosor, immensitat,

tot el poder de la vida.

*

Eternament ens bressoles

en els somnis que ens ofrenes,

encisats de blavor pura,

amarats de joia encesa.

Setembre

Resplendeixen belles darreres poncelles,

les fulles dels arbres, carícies d’amor.

La mar duu prisada l’aigua immaculada

per un vent que dansa galant i olorós.

Regalima el sol fruïció daurada,

ardor que ens abasta amb roja passió.

I és aquest setembre d’estiu que s’absenta

qui amb esplendor ens dreça a transformació.

Tarda d’onada

estrellas-de-mar-bocas-del-toro

Fa una tarda d’onada
d’un mar d’un blau celeste,
amb l’aire que mou l’aigua
al seu compàs solemne.

Fa una tarda de sol
líquid, per navegar-hi,
amb miralleig alegre,
reguitzell de presagis.

Fa una tarda que es posa
damunt la pell morena
d’estiu de pins i platges,
d’olor d’algues i estrelles.

Fa una tarda remor
d’oceans transitables,
de vol d’ocells marins,
d’estels que al cel solacen.

Agost 2020

onades mar 2

Avança aquest estiu
com un mar en onades
poderoses, alades,
belles i recurrents.

Com tren en moviment
que s’atura a paratges
tots plàcids i entranyables
i prest segueix corrent.

Com dia somrient
amb les solars etapes
de matins, nits i tardes,
d’esperits diferents.

Així és la correntia
dels dies de ma vida
aquest agost de calda,
aliada amb el vent.

En mi mateixa

emile vernon. flors a pit de dona noia pintura un pèl més retallada

En mi mateixa
he de renéixer,

en el meu íntim
s’hi han de trenar

poms de delícia,
llargs rius de vida,

albors d’espiga,
solsticis, mars.

Dona mundana

dona noia fruin t amb l'aigua de pluja

Soc la dona que bleixa en aquest lliscant tram
amb l’esguard ben atent a una espurna esclatant,
i la dona que prem dins el seu pit curull
desitjos i volers amb fulgors vius de llum.

Soc la dona que serva el somriure més ple
d’intimitat closa, de sol intens serè,
i la dona que vibra a una punyent carícia
d’un cos del tot ofert, la més alta delícia.

Soc la dona dreçada que festeja països,
que esguarda mons feliços sens témer l’endemà,
i la dona encantada que serva joventut,

que neix a cada impuls, del tot just estrenada.
Soc la dona mundana feta d’arrel humana
amb tothom compartida, sense semblant ni igual.

Astre sol

rajos de sol darrere els arbres000

S’estrena el dia vessant dolls de bellesa,
una altra forma de l’amor d’aquest món,
acaricia el sol la terra entera
i tot vol viure a sota el seu dolç broll.

És el més gran dels mestres en mostrar
quin ha de ser el substrat de la vida,
aquest donar feliç sense esperar
retorn ni guany, sols brindant bonhomia.

I com el sol, ens cal afaiçonar
l’ésser que som a la seva energia
que amb l’univers conforma i equilibra.

Lluu llum del dia que se’ns assola endins
que irradiem a tots els encontorns
com l’astre sol en el nostre periple.

Tauló

cap de dona noia d'esquena

Visc en la tarda entrada d’una jove tardor,
amb fred punxant d’hivern, amb coïssor a les galtes.
És el meu ferm tauló anar a trobar-me amb altres
des del no-res on soc que em torna plana i vàcua.

Així prenc lleugeresa, el somriure s’escampa
i a cops pot aparèixer el volum que m’abasta
entre altres, aliens, esperits, forces nades,
l’energia d’on prenc alè per no enfonsar-me.

La riquesa a l’abast de qui vulgui trenar-la
en corda consistent per mantenir-se alçada,
per guaitar endavant i desplegar les ales.

Com vestigi d’amor en una mar negada
aquest sortir de fosc a una externa trobada
curulla de colors, de coneixença càlida.

Ventura

mans de dona noia amb maduixes

Ve un temps fluent
i lliure a rescatar-me,
plena florida
i carícia endinsada,
espai obert
on assajo la dansa,

i en la nit
hi ha excelsa la lluna
creant un món
de misteris i espurnes
on, de feliç,
m’atrapa la ventura.

De nit

nova york a l'hivern neu retallada

I surto de nit, al misteri ocult,
al fred circumdant amb neu que s’enfonsa.

M’obro pas enmig de túnels de fosca
envoltats per llums, estrelles, penombres.

Jo vaig com d’estrena cap al meu encontre
entre el món intens, espessit, insomne.