Category Archives: Poemes solars

Sol festejant

Lleuger i suau toca el sol el paisatge,
tot exquisit, amb rajos encisers,
és a l’hivern, amb la lluna al cel, blanca,
tota ella plena, amb el sol resplendent

que va incidint també al cor de les coses,
just com algú que vol ser amanyagat,
i no envaeix, i amb la mà acarona,
només mostrant-nos sentiments de calat.

No pot deixar de venir a seduir-nos,
som amb ell un, el nostre sud gemat,
la meravella de sempre festejar-nos,
sol meu volgut, intens i exuberant.

Horitzó

Sortia al dia, al paisatge,
tot el món sencer s’obria,
dimensions incomptables
d’aquell món indivisible

que en el tren creuava jo,
qui ara de nou ressorgia
de tants dies isolats,
amb espais que es repetien,

que m’enclotaven la ment
que el viatge descloïa,
que expandia l’esperit,
que em feia respirar endintre.

Una forma de refer-se,
de rebre nova energia,
l’embat de vida diversa,
quina riquesa imprevista.

I tenia un horitzó
dins de la meva consciència,
el d’arribar a la ciutat,
com una aventura o festa.

Joia sinú

Jaspi tallat
com ancestral relíquia
d’un món antic,
mai més ja aconseguible,
joia tan bella
amb tambors cisellats
d’espirals d’or
igual que el temps fa cicles.
Bé del perdut
culte d’una altra era,
seccionat
del temps que ara es cabdella.
Qui és que s’ornava
amb joia tan excelsa
que tinc a mans,
potser amb un tros de cel
d’una benigna
divinitat celeste.
Qui no voldria
que el preservés indemne.

Mar planetària

M’encativen, mar alada,
les teves onades nítides
que a braces tant he nedat,
la teva aroma de nimfa.
La teva profunditat,
amb pensaments que cavil·len
quin és el sentit, la faç,
de l’univers que gravita.
Del tot atreta tu n’ets,
i a la vibrant llunyania
el rutilant firmament
amb tu es confon i hi intima.
I els planetes que l’habiten
et reconeixen part seva,
de substància persuasible,
molt més que no pas terrena.

Tresor

Seguim el paisatge
de pins i de boscos,
de cel blau que s’obre
sencer com un goig,
mentre estacions passen
polides i blanques,
i el sol vessa rajos
com aspes de foc.
I és just l’hivern
en aquesta terra,
encarada al mar,
fulgent de claror.
Quin delit de viure
encomana i crea
mentre el tren travessa
tot l’immens tresor.

Estrelles

I resplendeix
tot l’aire de la tarda
per les espurnes
que van naixent de mi.
Tan pobra soc
en rebre cap carícia
que no hi soc còmoda
i torno al meu abric.
Isolat, sol,
on compto les estrelles,
les meravelles,
totes, que han succeït.
I la natura,
que d’humitat traspua,
s’omple d’aromes
dels dons del paradís.
I aquí m’estic,
enmig de l’energia
que el cel genera,
ple de l’encís més fi.
Resten en mi,
en qui hiverns s’acceleren,
les flors enceses
de l’amor que és delit.

Miracle

Pels meus amors, tots eterns,
sento al meu cau més intern
que en absolut soc morible

però vindrà un dia concret
en què es clourà el meu viure

juntament amb els amors
que sostenen el miracle
de perseverar invencible.

Aire floral

Floral és el meu aire,
el que em nodreix i em bressa,
el que amb volts circulars
fa rotllana al meu ésser,
el que fa dolços dies
sempre curulls de sol
el que m’aplega tota
en totes dimensions.
Quan anava amb la mare,
felicitat més meva,
entre aquesta natura,
privilegi de terra,
fins avui, i últim jorn
en què tindré existència.
És l’aire més gemat,
el sol més captivat
d’aquest rodó planeta.
Aquí és lliure, nimbat,
tot ofert, desfermat,
curull de gràcia plena.

Horitzó càlid

Em moc entre misteris,
directa, en els meus dies,
tots relluents, gemats,
que s’aixequen feliços,
curulls d’expectativa.

I miro l’horitzó
que m’acull càlid, ros,
i sento orgull de mi,
que sé reconvertir
solitud en tresor.

Estimo

I com m’estimo la vida,
el meu lliure anar endavant,
les activitats petites,
els meus viatges tan grans,
la gent que volta el meu viure,
tota la natura, els dies,
la meva fonda alegria,
els amors que m’han forjat.
Pot trontollar però m’hi aferro,
crec en el futur i cerco
ser feliç, vital mortal.