Category Archives: Poemes solars

Dona, carícia pura -en homenatge

dona noia amb flors al cap platja mar

Acull el teu caliu
tot el món en rodó
i tibes la cintura
o estàs embarassada,
rodonesa de sol,
infantament de lluna,
pit generós de llet,
claror de la natura.

I congries en tu
els raigs de fortalesa
que alcen, enlluernants,
la teva alta columna
on recolzen els sols
i incomptables planetes,
on de les teves mans
sorgeix sempre sutura.

En el regne subtil
de tota cosa fràgil
tu sempre saps com dur-la
a la seva esplendor,
i nafres i resquills
que la vida t’espurna
saps guarir-los de pressa,
convertint-los en do.

Floreges la natura
amb  veu de consellera
i darrere els desitjos
vas cap a l’aventura,
i de cada mà teva
neix la carícia pura,
que consola i orienta,
sencer, el devenir.

Anuncis

Dona -en homenatge

noia 000 dona amb flors als cabells 8000000

Aixeques, amorosa,
el farbalà del dia
i hi fas rosses puntades
amb els rajos de sol.
Vestida d’il·lusió,
de futur, d’alegria,
entre les teves mans
el món fa rotació.
Amb el rumb del teu viure
s’obren badabadocs,
i alcen les cabotes
farcells de margarides,
i tu d’herbes boscanes
tens aroma i dolçor
i entre raïms madures
l’esplèndida collita.
Amb els teus dits cabdelles
els fils de l’avenir,
fet dels instants petits,
miralls de les estrelles,
que al capvespre reculls
i deses amb poncelles
per tenir-los a frec
quan arribi la nit.

Molt més

dona vella fent-se trenes

Puny el dia en el seu ple
esplèndid i bategant,
soc immersa al seu immens
mentre escapo de deixalles.

El vast dolor lacerant,
el desconcert sense marges,
allò intrínsec en mi
sagnant, traspuant desgràcia.

Però jo soc molt més que això,
aquesta dona que s’alça,
que s’aixeca de la nit,
que recerca amor i casa.

Dolls

 

cames de dona noia que caminen 000

Em pren
l’energia de vida
que arranja
tots els meus grans destrets,
en l’aire
afuat del migdia
soc sobre
la passera del temps.

Vaig cap
als meus objectius clars,
tinc somnis
de trobar l’alegria
l’amor,
paraula ha temps no dita,
s’esmuny
dins la incredulitat.

Ara és
cercar en aquesta terra
dolls nous
de sensibilitat
on pugui
construir-me i comprendre
abans
de morir i caducar.

Equilibri

funambulisme dona noia amb paraigua xinès

Algunes persones tenen
la meva joia desada,

els tres éssers que he estimat
més enllà de la meva ànima.

Han rebut tot el poder,
sense poder imaginar-s’ho,

de comandar el meu sentir,
fendir-lo o dimensionar-lo.

I tan ferma que soc jo,
tan fortament ancorada.

Tots viuen dintre de mi
i per això soc immensa,

tots poden moure els meus fils,
l’equilibri és cosa meva.

Voluntat

dona al sol noia d'esquena

Fujo endavant d’angoixa que em tenalla,
m’afanyo viva cap un horitzó clar
i vull plantar entre el temps del meu dia
gestos, valors que em puguin rescatar.

Temps amb dolor entre buidor d’amor
que ha ressorgit del fons del mar, tenebres,
on el sol pot assecar-me la sang,
les cicatrius amb res no es temperen.

La voluntat de ser feliç em mou,
per molt petita que pugui ser una festa
deleixo a fons el seu regal tot nou.

Ara ja no, no desespero, sols
un feixuc llast resta en mi i em crema,
però trio el sol com la més gran conquesta.

Gener vellutat

nit solitària. fanals meravellosa molt més clara

Els llums encesos vetllen suaument la nit
mentre que avança el tren cap a ciutat,
obren camins ignots en la foscor,
carrers sospesos, misteris oblidats.

Enmig de l’aire nocturn i gravitant
respira estels un gener vellutat,
van passant llums, crisàlides de llunes,
fragant foscor que a la ciutat s’oculta.