Category Archives: Poemes solars

Malabar

Cafè de l'òpera Jordi Pausas
Elegantment vestit de negre
fas anar el llapis destrament,
ara color, ara aquarel·la,
la imatge que ornes vola al vent.
I tu percaces gestos i forma
i a la taula, ben reclinat,
rius a la vida i ric l’honores
dins el caliu del nostre bar.
Ets malabar de l’art d’artista
que en els teus dits tens aplegat;
tu, pintor amable, tots encises,
ja els turistes, ja els parroquians.
Tot rumiant la següent traça
un ble t’apartes de cabell suau,
i ja et llambrega ull i mirada
i, amb picardia, somrius callant.
Força que corre endimoniada
al teu racó, on ets dibuixant;
i ja fa olor de pigment i gràcia
la clariana del bar galant.
Amunt els cors! Entra una estrella
perduda i bella, que va voltant;
voleia dolça, fa ziga-zagues
i ve a aturar-se al teu davant.
I il·luminat per la clarícia
un full novell véns a estrenar,
i corre àgil llapis i tinta
i els colors pensen si els vols triar.
Tu, capriciós, el pinzell vincles:
daurat de sol… tint blau de mar…
verd de maragda… rosa de l’Índia…
i un toc vermell de to amarant.
I a cada trau rosa escollida
vas esmerçant, espurnada d’art,
i així empolaines dibuix i vida,
que un instant vibra, i segueix rodant.
Anuncis

Primavera

pintura dona primavera a pompeia
El sol regna
tot ple de beatitud,
fa florir
la terra humitejada,
torna el bosc
d’un clarobscur profund,
els volums esclaten
com miracles.
No només
pinta els ardents colors,
aquest sol
dona forma i fondària,
jo enmig
m’hi torbo amb contorns purs,
del tot dona
i carnalment dreçada.

Esculls

He sortejat
esculls dels més terribles
sobrevivint
la mort que feia empenya,
perdent els somnis,
l’esperit de la vida,
omplint de mi
la buidor més deserta.
I he reeixit
sense aliats, ben sola,
a cor obert,
a cara descoberta.
Només l’esguard
que arrela en cada cosa
pot trobar al lluny
l’horitzó i l’ensenya.

Morenor

parella al llit noi noia home dona 340006

Llambrega la teva morenor

i fondo respira el ressò de l’aire.

Tòrrida nit el teu sol fulgurant.

L’ull del temps, tan atent,

et guaita absort

i embadalit es tanca.

Pell colrada

home nu preciós passejant davant onades mar

El temps porta espurnes d’or
a la teva pell colrada,
quan passes lleuger i suau
caminant cap a la platja. 
Carn molsuda, llavi ple,
pit per nodrir nits en vetlla,
malucs que no tenen fre,
ulls que lluen com espelma.
I topants agosarats
sota la bermuda encesa
que tothora fa fimbrar
la llum que lluu i enlluerna.
T’espera entera la mar,
la seva mullena fresca,
i ma vida amb el neguit
sempre de tornar-te a veure..
Home que atures l’alè
i fas petges a l’arena,
que no esborra cap embat
de la mar que et sent i serva.
Sospeses la immensitat
que prest ve a omplir-te d’estrelles,
i s’agenolla al teu pas
la dolçor de l’hora quieta.
Radiant formosor que escampes
i arriba amb la melangia
per l’art del teu cos daurat
que és escultura infinita.
Pel teu cos i viure lleu,
que desvetlla l’alegria,
i somou tot el desig
de la dona que en mi vibra.
De la dona que en tu neix,
com el cel, el mar i el dia,
i que saps que ets llunyà, igual
que la quimera que em guia

Rescat

pintura noia dona en teixit

També el meu cos somia
al caire de l’oblit
el seu arborament,
i mai no s’ha fet vell
i encara més s’estima
després dels avatars,
de cops i malalties,
i tranquil es preserva
bell i àgil, festiu,
rescatant-se tranquil
de la mort que el vencia.

Aire lluent

dona noia vestit vermell esquena descoberta000

Envoltada per nit,
la meva figura roja,

tènuement els fanals
van obrint clarianes.

Avanço en foscúria
esquitxada per llum

amb color d’esperança
de passió tota alçada
de fermesa compacte
de futur dins del puny,

i l’aire tot lluent
narra un amor vinent

i al seu frec duu silent
lliure la meva pàtria.