Category Archives: Poemes solars

Aire lluent

dona noia vestit vermell esquena descoberta000

Envoltada per nit,
la meva figura roja,

tènuement els fanals
van obrint clarianes.

Avanço en foscúria
esquitxada per llum

amb color d’esperança
de passió tota alçada
de fermesa compacte
de futur dins del puny,

i l’aire tot lluent
narra un amor vinent

i al seu frec duu silent
lliure la meva pàtria.

Anuncis

Carícies

mans carícia

I corre el vespre fi
entre una lleu boirina,
el dia no s’acaba,
ans renova la vida
i obre llums i nou ritme
com renouer mercat.
Quan arribi la nit
s’encendran les estrelles
denses a tots els bars
on les dones i els homes
faran noves carícies
bescanviant delícies
per creure en l’endemà.

Nit estel·lar

dona noia nit estels a les mans

I en la nit estel·lar,
íntima de mi mateixa,
hi crema l’alegria

i nova joventut
feta d’oblits, salut,

amb una voluntat
del tot definitiva
de creença i futur.

Etern

abraçada mans estretes parella

I vindrà el sol i el seu amor
d’aire rosat i verd intens
i el cel tan pur avançarà
en progressió igual que el temps
i les carícies de les mans
faran el mon lloc de ple dret
i els cossos bells es confondran
en la claror d’un foc vermell
dins el saber d’un absolut
que neix just d’ells i el seu etern.

Llom del dia

sol de terracota

Ja vola ben ferm el dia
amb el sol fort de l’hivern,
ara plana, aleteja,
bressa i gira a gratcient.

M’enfilo al seu llom afable
damunt les plomes suaus,
en la seva estesa sento
el caliu d’un vell amant.

Embriaga

dona noia somriure molt bonic feliç

Fa créixer el sol vessat
una alegria
càlida amb cel pausat
que al vent somnia.

Festa del ple migdia
mudant constant
que amb el gir de la terra
se’ns va emportant.

Lluu la suau primeria
de la tardor
amb espurnes d’estiu
que ja es dissolen.

En un rodar la terra
ens colgarà,
com ella vells un dia,
i eternitat.

Cada gir seu avui
és el meu temps
i és tot el que jo tinc
ofert i ample.

Així, fràgil com sóc,
el sento immens,
de riquesa tan densa
que en vaig embriaga.

Escriure

Alfred Émile Léopold Stevens (1823 – 1906) 000pintura dona noia escrivint una carta

Escriure
és sostenir el temps
fugisser com una bufada,
complex com un calidoscopi
en moviment,
remorós com la vibració
de l’energia d’una onada.

Escriure
és mantenir el temps
sense fons, sobre l’abisme.
A totes dues bandes,
a sota mateix,
desaparició i no–res,
igual que el transcurs del viure.