Malabar

Elegantment vestit de negre

fas anar el llapis destrament,

ara color, ara aquarel·la,

la imatge que ornes vola al vent.

I tu percaces gestos i forma

i a la taula, ben reclinat,

rius a la vida i ric l’honores

dins el caliu del nostre bar.

Ets malabar de l’art d’artista

que en els teus dits tens aplegat;

tu, pintor amable, tots encises,

ja els turistes, ja els parroquians.

Tot rumiant la següent traça

un ble t’apartes de cabell suau,

i ja et llambrega ull i mirada

i, amb picardia, somrius callant.

Força que corre endimoniada

al teu racó, on ets dibuixant;

i ja fa olor de pigment i gràcia

la clariana del bar galant.

Amunt els cors! Entra una estrella

perduda i bella, que va voltant;

voleia dolça, fa ziga-zagues

i ve a aturar-se al teu davant.

I il·luminat per la clarícia

un full novell véns a estrenar,

i corre àgil llapis i tinta

i els colors pensen si els vols triar.

Tu, capriciós, el pinzell vincles:

daurat de sol… tint blau de mar…

verd de maragda… rosa de l’Índia…

i un toc vermell de to amarant.

I a cada trau rosa escollida

vas esmerçant, espurnada d’art,

i així empolaines dibuix i vida,

que un instant vibra, i segueix rodant.

Anuncis

Primavera

El sol regna

tot ple de beatitud,

fa florir

la terra humitejada,

torna el bosc

d’un clarobscur profund,

els volums esclaten

com miracles.

No només

pinta els ardents colors,

aquest sol

dona forma i fondària,

jo enmig

m’hi torbo amb contorns purs,

del tot dona

i carnalment dreçada.

Esculls

He sortejat
esculls dels més terribles
sobrevivint
la mort que feia empenya,
perdent els somnis,
l’esperit de la vida,
omplint de mi
la buidor més deserta.
I he reeixit
sense aliats, ben sola,
a cor obert,
a cara descoberta.
Només l’esguard
que arrela en cada cosa
pot trobar al lluny
l’horitzó i l’ensenya.

Morenor

Llambrega la teva morenor

i fondo respira el ressò de l’aire.

Tòrrida nit el teu sol fulgurant.

L’ull del temps, tan atent,

et guaita absort

i embadalit es tanca.

Pell colrada

El temps porta espurnes d’or

a la teva pell colrada,

quan passes lleuger i suau

caminant cap a la platja. 

Carn molsuda, llavi ple,

pit per nodrir nits en vetlla,

malucs que no tenen fre,

ulls que lluen com espelma.

I topants agosarats

sota la bermuda encesa

que tothora fa fimbrar

la llum que lluu i enlluerna.

T’espera entera la mar,

la seva mullena fresca,

i ma vida amb el neguit

sempre de tornar-te a veure..

Home que atures l’alè

i fas petges a l’arena,

que no esborra cap embat

de la mar que et sent i serva.

Sospeses la immensitat

que prest ve a omplir-te d’estrelles,

i s’agenolla al teu pas

la dolçor de l’hora quieta.

Radiant formosor que escampes

i arriba amb la melangia

per l’art del teu cos daurat

que és escultura infinita.

Pel teu cos i viure lleu,

que desvetlla l’alegria,

i somou tot el desig

de la dona que en mi vibra.

De la dona que en tu neix,

com el cel, el mar i el dia,

i que saps que ets llunyà, igual

que la quimera que em guia

Rescat

També el meu cos somia
al caire de l’oblit
el seu arborament,
i mai no s’ha fet vell
i encara més s’estima
després dels avatars,
de cops i malalties,
i tranquil es preserva
bell i àgil, festiu,
rescatant-se tranquil
de la mort que el vencia.

Aire lluent

Envoltada per nit,
la meva figura roja,

tènuement els fanals
van obrint clarianes.

Avanço en foscúria
esquitxada per llum

amb color d’esperança
de passió tota alçada
de fermesa compacte
de futur dins del puny,

i l’aire tot lluent
narra un amor vinent

i al seu frec duu silent
lliure la meva pàtria.