Puny el dia en el seu ple
esplèndid i bategant,
soc immersa al seu immens
mentre escapo de deixalles.
El vast dolor lacerant,
el desconcert sense marges,
allò intrínsec en mi
sagnant, traspuant desgràcia.
Però jo soc molt més que això,
aquesta dona que s’alça,
que s’aixeca de la nit,
que recerca amor i casa.
Publicat dins de Poemes per a dones, Poemes solars
Els llums encesos vetllen suaument la nit
mentre que avança el tren cap a ciutat,
obren camins ignots en la foscor,
carrers sospesos, misteris oblidats.
Enmig de l’aire nocturn i gravitant
respira estels un gener vellutat,
van passant llums, crisàlides de llunes,
fragant foscor que a la ciutat s’oculta.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la nit, Poemes solars
La meva íntima ciutat
abastant immens el mar,
els colors de les vigílies,
la nit de rodons fanals.
Caliu en la soledat,
jo et rondo per tots costats
i de totes les escletxes
en rebo la humanitat.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes solars
La música irradia els seus sons al local
davant el Born mateix un desembre de sol.
Allà la meva vida sens paraules majors
hi vibra al mateix ritme, hi passa el seu migdia.
Els altres estadants, el repicar d’ampolles,
la finor de les noies que ara passen servint,
tot gravita al voltant d’energia sonora,
els suaus cercles concèntrics van fent el temps fluir.
Com una pedra a un llac impulsa una aurèola
que envolta el punt neuràlgic, que crea un univers.
Publicat dins de Poemes i balls, Poemes solars
Passen trens
a l’hora de crepuscle,
el jorn tomba
cap a l’ocultació,
el cel, l’aire,
la ciutat que murmura,
es repleguen
acceptant la foscor.
Dins la seva
esfera de misteri
hi graviten
les espurnes del temps,
cada nit
que empeny una alba tendra
duu el miracle
d’obrir els ulls a un jorn més.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes del temps, Poemes solars
Flama el sol
aquest jorn de desembre,
vibra en mi,
de foscor condensada,
va desfent
tancament i col·lapse,
m’obre els ulls
cap al firmament blau.
L’escalfor
em conhorta i m’empara,
just començo
a fluir i a alenar
i ja albiro
la bellesa enramada
al meu ésser
i a l’oberta ciutat.
I espurneja
i comença a brandar
l’alegria,
elevant-se serena,
jo somric
i descloc l’entrecella
retornada
pel dia bategant.
Publicat dins de Poemes de les estacions, Poemes del sol, Poemes solars
Plou
en el temps sempre obert
d’horitzons
i troballes contínues.
Plou
i s’escampa serè
l’íntim cel
carregat de boirines.
Plou
i al lleu terra sospès
cercles hi ha
de calius i somriures.
Publicat dins de Poemes de la pluja, Poemes solars
