Juliol formós

Són els dies polits
d’aire net, juganer,
d’un juliol que s’alça
com un bellíssim arbre,
formós, obert al cel.
Aquí hi visc els meus dies
d’aquest estrenat cicle,
sentint una promesa
que va flairant al vent.
També jo em dono tota
a la tendresa càlida,
l’estació em fa de guaita,
prenc tot l’amor del món.
Sento endins la bellesa
que també de mi emana,
en la conjunció màgica
d’aquest joiós entorn.

Erotisme inclòs

Tinc les carícies

a punt als dits

per l’home que ets,

garbuix, pell clara,

*

el que s’acosta

i se’m sostreu,

qui vol que el truqui,

no anar de cara,

*

i cap dels dos

cedeix terreny,

però la tendresa

se’m somou, franca,

*

sols de pensar-te

i tenir-te a prop.

Tot l’erotisme

també hi va inclòs.

Missions

I ve la vida, tot missions,

com un ocell que ha de fer el niu,

criar niuades, creuar oceans

fins que ha gastat el raig de llum

que un temps concís just el traspassa.

La seva vida té ple sentit,

ha travessat tot l’ample món,

ha conegut els seus dictàmens,

el seu sentit és inserit

ja dins de l’ou i en formar-se.

Així ha de ser també per mi

i per tothom la seva vida,

l’ésser humà, complex com és,

quants cops no hi ha que s’esbarria.

La clau sempre és la llibertat,

amb llibertat el seny es tria.

Cosmogonia de la poesia

Cosmogonia de la poesia,

cel fulgurant i constel·lat

planetes auris que fulgents giren

i creen música i gravetat.

*

Cosmogonia de la poesia

cometes d’or al cel llustrat,

astres encesos que en llum graviten

dins universos concomitants.

*

Cosmogonia de la poesia

estels fugaços guspirejant,

cauen espurnes roents i vives

i així el poema es va creant.

Lletres llatines

I hi ha un sacseig

davant de la llibreta,

el ritual

d’obrir-la per un full

tot blanc, polit

on escriure-hi les lletres,

les que conformen

el meu llenguatge humà.

*

Lletres llatines

d’aquesta part de terra,

estimadíssimes,

preses al meu amor,

substrat riquíssim

de sentiment i pensa

amb que perfilo

aquest ésser que soc.

Salvada

Mai no he tingut on anar,

mai ningú amb qui comptar,

per això m’he tirat al buit,

ja que sobre el buit vivia.

*

Com ha sigut de costós

arriscar-se a sobreviure.

*

Una herència m’ha salvat

al darrer tram de la vida,

així he pogut ser més lliure,

prescindir del que no cal.

*

Com ha sigut de sortós

poder folgadament viure.

*

I així he pogut estendre

el meu ésser per països

i n’he tornat transformada,

quanta riquesa exquisida.

*

Com he sigut de feliç

vivint molt més que una vida.

*

Així he pogut sortejar

crisis de l’economia,

pujar el meu fill amplament

triant i no sent captiva.

*

Com he suplert el suport

de tot el que no tenia.

Magnífiques

Ens hem fet grans

i seguim sent magnífiques,

tota la força

ens vibra ferma endins.

*

Ara que s’obren

fronteres i països

prendrem la vida

solcant-la sense fi.

Ja en sortim

Sortim del gran passadís negre,

sense horitzó, isolat, clos,

amb temor de la malaltia,

males notícies, sempre pitjors.

*

Aixequem cap, s’obren fronteres,

Sant Jordi és ple de llibres, flors,

la primavera desborda ferma

l’engavanyat hivern reclòs.

*

S’obren els marges de tots horaris,

els carrers presos, hi ha gent pertot,

sales de festa, concerts, cinemes,

*

mercats, terrasses s’obren de nou.

I jo ja penso els meus viatges,

tornar a reviure a fons qui soc.

Bellesa

He d’aposentar

l’ésser que em traspassa,

a voltes confós

s’esbarria i balla.

*

Cal respirar fondo

i seure a escoltar-me,

deixar que s’assoli,

trobar coordenades.

*

Així just comprenc

què soc a la base,

la sensualitat

del sol i de l’aire.

*

La gràcia que mou

l’orbe on faig estada,

aquest món joiós

de plenitud clara.

*

També amb la mort presa

al present que avança,

per això la bellesa

és la guia i mapa.

Cupido

Toni Roth

Tan feliç

com quan era amb tu,

venturosa

al teu sol del sud,

preciosa

desgranant futur,

oferint-te

l’amor més curull,

abraçada

al teu cos fecund.

És Cupido

qui el somni m’ha dut.