Quan despuntà l’aurora, Circe, la fetillera,
entendrida d’amor per Odisseu, l’amat,
guià la travessia enmig de la tempesta,
que el mar remolinava la nau amb fort embat.
Circe havia parlat secretament a Ulisses:
“en arribar a Antemessa, l’illa blanca de calç,
l’Egeu tot s’asserena pels cants irresistibles
de les dones sirenes, que habiten els tossals.
El blanc que resplendeix no es sorra de corall,
sinó els ossos desfets dels mariners que un dia
com tu, creuant l’Egeu, van morir amb la metgia
dels càntics de les nimfes, vessadores de mal.
Cal que, per res, amat, tasteu la seva fibla,
perquè el seu gran turment us farà feredat;
cal que amb cera l’orella mantingueu insensible,
i cal fer sempre via, remar sempre endavant”.
I Ulisses, l’Odisseu, demanà a l’amant seva:
“per què ens vols salvar, als meus homes i a mi?
Saps que vaig cap a Ítaca, on hi ha la muller meva,
saps que tornem a casa, que som de pas aquí”.
I Circe, que l’amava, reina de l’illa Ea,
la maga poderosa de tot aquell confí,
li acostà, dolça, els llavis, li parlà a frec d’orella,
mentre Ulisses mirava l’horitzó coral•lí.
“No seràs mai més meu, però per amor viuràs,
i jo en el teu record perllongaré la vida,
que el món tot és complet només amb el teu pas,
i el temps sols és veritat si segueix esculpint-te”.
Ulisses sabé el tremp del sentiment de Circe
i li feu l’últim bes com secret segellat,
però desitjà, dins seu, conèixer aquells himnes
cantats per les sirenes arran de l’alta mar.
Circe, la fetillera, li sentí aquesta pensa,
i exclamà, temorosa: “seràs esquarterat!”
Després li implorà: “lliga’t a l’arbre mestre
i per a res no et donis a aquest embruix malvat”.
I així passà la nau, ensenyorint l’Egeu,
davant l’illa macabra, tètrica i tenebrosa;
el cant de les sirenes no suscità l’anhel,
tot el perill fou vacu, el seu poder fou sorra.
Els mariners no hi senten, Ulisses és nuat,
les sirenes, inermes, s’enfronten com les feres,
el desesper les nia, les contorça el mal fat:
si el desig no provoquen, ara moriran elles.
I es llançaren a l’aigua per ‘nar a cercar la presa,
per veure aquells homes retuts als seus encants.
Amb la cua de peix van arribar de pressa
als flancs que conformaven la incommovible nau.
Tot just pujar a proa, joventut resplendien,
fora del mar la cua en cames es tornà
i més bellesa nua del cos que elles tenien
fóra impossible veure i enlloc anar a buscar.
Àvides, llambrineres, entonaven els càntics
que a tots els mariners farien naufragar.
Els hi anava la vida, i amb la nuesa fresca,
l’ànima corroïda, els ‘naven a cercar.
Ulisses ja volia Partènope sencera,
Leucòsia entre els seus braços, Ligeia al seu llindar,
però el lligat l’aturava, perduda l’enteresa,
i a Zeus encomanava tot el seu desitjar.
I així, la gran nau grega passà vora Antemessa
i cap poder pogué aturar-la a cap preu:
Ulisses ja arribava a Ítaca, la bella,
i les sirenes, mortes, suraven a l’Egeu.
Aquí pots trobar el meu perfil
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 