Category Archives: Poemes

Agost 2020

onades mar 2

Avança aquest estiu
com un mar en onades
poderoses, alades,
belles i recurrents.

Com tren en moviment
que s’atura a paratges
tots plàcids i entranyables
i prest segueix corrent.

Com dia somrient
amb les solars etapes
de matins, nits i tardes,
d’esperits diferents.

Així és la correntia
dels dies de ma vida
aquest agost de calda,
aliada amb el vent.

Oreig

vent palmeres

Avança una tarda de núvols,
llum grisa damunt verd estiu,
el bosc tot sencer espera pluja,
les arrels afuen l’instint.

I l’oreig es fa masculí
i en onades ve i m’acaricia,
i la pell s’estremeix de sensible
al seu toc de neguit insistent.

Del sol viu, xafogós i ardent
hi ha un canvi absolut d’energia,
on el cos defallia al migdia
ara s’alça i revifa plaent.

Pluja vinent

ginesta amb rosada

Fosqueja aquest dia pròxim a la pluja,
sense hores marcades, penetrant i intens.
Una altra bellesa d’una verdor densa,
d’expectació d’aigua, d’esgarrif de fred.
Ginesta com festa vessa groc d’estiu,
s’estenen les heures, es gronxen els pins.
Recorrem el bosc amb el tren mullat,
vibrant al seu ritme vindrà la ciutat.

Reeixir

dona noia malson pintura retallada

No tinc ni un sol son plàcid.

Sempre perdo el meu fill en els somnis feixucs,
o em traeix, i l’angoixa fibla tota la nit.
Ni un sol somni plaent on hi hagi algú que em triï,
m’adreci una carícia, faci el món complaent.

Amb el dolor em desperto, com si fos atuïda,
i així la meva vida és l’esforç de reeixir.
De dia, tot precari, improviso el meu viure,
cerco diàries fites, belles, de matí a nit.

Mil·lennis

animal marí extingit

Mar feliç de dia d’estiu,
d’or el sol trena una xarxa
en el teu cos de delit.

Quants éssers has acollit
dins el teu cos de fragància
ja per sempre extingits.

Ja veus, avui som nosaltres,
d’uns mil·lennis esborrables,
qui fendim el teu esperit.

Ningú

noia de nit ombra i globus

No soc ningú
sota el sol de l’estiu.
Trio camins
que vull vitals, feliços,
moc energies,
bellesa que destrio,
i passa llis
cada un dels dies meus,
només que jo
l’empelto de volença.
És solitud
tota ben recoberta
d’un benestar
que senzill m’embolcalla.
No soc ningú
si no sento en fondària,
ja vertical,
sensorial i ufana.

En mi mateixa

emile vernon. flors a pit de dona noia pintura un pèl més retallada

En mi mateixa
he de renéixer,

en el meu íntim
s’hi han de trenar

poms de delícia,
llargs rius de vida,

albors d’espiga,
solsticis, mars.

Buit tallant

dona noia afligida dolor

Per a Laurent Sansen

Tu te n’has anat
i el teu buit tallant
perfora la terra,
concentra l’esquerda
de la plenamar,
forada el desig
de la lluna encesa.

Tu te n’has anat
i es romp el pilar
sòlid de la terra,
i la teva mort
d’escorça feréstega
colga amb tu l’amor,
em soterra entera.

Matí moll

gat mirant la pluja darrere la finestra

El dia és jove, de primavera,
s’entortolliguen tant flors com rams,
totes les plantes, els arbres tendres,
alcen les tiges al plugim blau.
Una carícia per l’ull que mira,
una delícia per respirar,
l’oxigen vibra, l’olor somia,
vessa la vida a gavadals.
El sol s’espera darrere els núvols
mentre la pluja penetra endins
la terra verge que nodreix fèrtil
el bosc ombrívol d’un moll matí.

Temps latent

llavors elaeagnus ubellata 1

En el món suau d’espai sense brisa
s’ha aturat l’esclat sota el cel sensible.
La terra no gira, jo travesso al llarg
els carrers de vidre del tot silenciats.

La vida, latent, serva el seu moment,
cap anhel no es mou, els capolls dormiten.
Conscient, el temps a la clova vibra,
amb tot el forment a l’expectativa.