Category Archives: Poemes

Circe i les tres sirenes

Quan despuntà l’aurora, Circe, la fetillera,
entendrida d’amor per Odisseu, l’amat,
guià la travessia enmig de la tempesta,
que el mar remolinava la nau amb fort embat.


Circe havia parlat secretament a Ulisses:
“en arribar a Antemessa, l’illa blanca de calç,
l’Egeu tot s’asserena pels cants irresistibles
de les dones sirenes, que habiten els tossals.


El blanc que resplendeix no es sorra de corall,
sinó els ossos desfets dels mariners que un dia
com tu, creuant l’Egeu, van morir amb la metgia
dels càntics de les nimfes, vessadores de mal.


Cal que, per res, amat, tasteu la seva fibla,
perquè el seu gran turment us farà feredat;
cal que amb cera l’orella mantingueu insensible,
i cal fer sempre via, remar sempre endavant”.


I Ulisses, l’Odisseu, demanà a l’amant seva:
“per què ens vols salvar, als meus homes i a mi?
Saps que vaig cap a Ítaca, on hi ha la muller meva,
saps que tornem a casa, que som de pas aquí”.


I Circe, que l’amava, reina de l’illa Ea,
la maga poderosa de tot aquell confí,
li acostà, dolça, els llavis, li parlà a frec d’orella,
mentre Ulisses mirava l’horitzó coral•lí.


“No seràs mai més meu, però per amor viuràs,
i jo en el teu record perllongaré la vida,
que el món tot és complet només amb el teu pas,
i el temps sols és veritat si segueix esculpint-te”.


Ulisses sabé el tremp del sentiment de Circe
i li feu l’últim bes com secret segellat,
però desitjà, dins seu, conèixer aquells himnes
cantats per les sirenes arran de l’alta mar.

Circe, la fetillera, li sentí aquesta pensa,
i exclamà, temorosa: “seràs esquarterat!”
Després li implorà: “lliga’t a l’arbre mestre
i per a res no et donis a aquest embruix malvat”.


I així passà la nau, ensenyorint l’Egeu,
davant l’illa macabra, tètrica i tenebrosa;
el cant de les sirenes no suscità l’anhel,
tot el perill fou vacu, el seu poder fou sorra.


Els mariners no hi senten, Ulisses és nuat,
les sirenes, inermes, s’enfronten com les feres,
el desesper les nia, les contorça el mal fat:
si el desig no provoquen, ara moriran elles.


I es llançaren a l’aigua per ‘nar a cercar la presa,
per veure aquells homes retuts als seus encants.
Amb la cua de peix van arribar de pressa
als flancs que conformaven la incommovible nau.


Tot just pujar a proa, joventut resplendien,
fora del mar la cua en cames es tornà
i més bellesa nua del cos que elles tenien
fóra impossible veure i enlloc anar a buscar.


Àvides, llambrineres, entonaven els càntics
que a tots els mariners farien naufragar.
Els hi anava la vida, i amb la nuesa fresca,
l’ànima corroïda, els ‘naven a cercar.


Ulisses ja volia Partènope sencera,
Leucòsia entre els seus braços, Ligeia al seu llindar,
però el lligat l’aturava, perduda l’enteresa,
i a Zeus encomanava tot el seu desitjar.


I així, la gran nau grega passà vora Antemessa
i cap poder pogué aturar-la a cap preu:
Ulisses ja arribava a Ítaca, la bella,
i les sirenes, mortes, suraven a l’Egeu.

Agost 2020

onades mar 2

Avança aquest estiu
com un mar en onades
poderoses, alades,
belles i recurrents.

Com tren en moviment
que s’atura a paratges
tots plàcids i entranyables
i prest segueix corrent.

Com dia somrient
amb les solars etapes
de matins, nits i tardes,
d’esperits diferents.

Així és la correntia
dels dies de ma vida
aquest agost de calda,
aliada amb el vent.

Oreig

vent palmeres

Avança una tarda de núvols,
llum grisa damunt verd estiu,
el bosc tot sencer espera pluja,
les arrels afuen l’instint.

I l’oreig es fa masculí
i en onades ve i m’acaricia,
i la pell s’estremeix de sensible
al seu toc de neguit insistent.

Del sol viu, xafogós i ardent
hi ha un canvi absolut d’energia,
on el cos defallia al migdia
ara s’alça i revifa plaent.

Pluja vinent

ginesta amb rosada

Fosqueja aquest dia pròxim a la pluja,
sense hores marcades, penetrant i intens.
Una altra bellesa d’una verdor densa,
d’expectació d’aigua, d’esgarrif de fred.
Ginesta com festa vessa groc d’estiu,
s’estenen les heures, es gronxen els pins.
Recorrem el bosc amb el tren mullat,
vibrant al seu ritme vindrà la ciutat.

Reeixir

dona noia malson pintura retallada

No tinc ni un sol son plàcid.

Sempre perdo el meu fill en els somnis feixucs,
o em traeix, i l’angoixa fibla tota la nit.
Ni un sol somni plaent on hi hagi algú que em triï,
m’adreci una carícia, faci el món complaent.

Amb el dolor em desperto, com si fos atuïda,
i així la meva vida és l’esforç de reeixir.
De dia, tot precari, improviso el meu viure,
cerco diàries fites, belles, de matí a nit.

Mil·lennis

animal marí extingit

Mar feliç de dia d’estiu,
d’or el sol trena una xarxa
en el teu cos de delit.

Quants éssers has acollit
dins el teu cos de fragància
ja per sempre extingits.

Ja veus, avui som nosaltres,
d’uns mil·lennis esborrables,
qui fendim el teu esperit.

Ningú

noia de nit ombra i globus

No soc ningú
sota el sol de l’estiu.
Trio camins
que vull vitals, feliços,
moc energies,
bellesa que destrio,
i passa llis
cada un dels dies meus,
només que jo
l’empelto de volença.
És solitud
tota ben recoberta
d’un benestar
que senzill m’embolcalla.
No soc ningú
si no sento en fondària,
ja vertical,
sensorial i ufana.

En mi mateixa

emile vernon. flors a pit de dona noia pintura un pèl més retallada

En mi mateixa
he de renéixer,

en el meu íntim
s’hi han de trenar

poms de delícia,
llargs rius de vida,

albors d’espiga,
solsticis, mars.

Buit tallant

dona noia afligida dolor

Per a Laurent Sansen

Tu te n’has anat
i el teu buit tallant
perfora la terra,
concentra l’esquerda
de la plenamar,
forada el desig
de la lluna encesa.

Tu te n’has anat
i es romp el pilar
sòlid de la terra,
i la teva mort
d’escorça feréstega
colga amb tu l’amor,
em soterra entera.

Matí moll

gat mirant la pluja darrere la finestra

El dia és jove, de primavera,
s’entortolliguen tant flors com rams,
totes les plantes, els arbres tendres,
alcen les tiges al plugim blau.
Una carícia per l’ull que mira,
una delícia per respirar,
l’oxigen vibra, l’olor somia,
vessa la vida a gavadals.
El sol s’espera darrere els núvols
mentre la pluja penetra endins
la terra verge que nodreix fèrtil
el bosc ombrívol d’un moll matí.