Category Archives: Poesia

Aire lluent

dona noia vestit vermell esquena descoberta000

Envoltada per nit,
la meva figura roja,

tènuement els fanals
van obrint clarianes.

Avanço en foscúria
esquitxada per llum

amb color d’esperança
de passió tota alçada
de fermesa compacte
de futur dins del puny,

i l’aire tot lluent
narra un amor vinent

i al seu frec duu silent
lliure la meva pàtria.

Anuncis

Carícies

mans carícia

I corre el vespre fi
entre una lleu boirina,
el dia no s’acaba,
ans renova la vida
i obre llums i nou ritme
com renouer mercat.
Quan arribi la nit
s’encendran les estrelles
denses a tots els bars
on les dones i els homes
faran noves carícies
bescanviant delícies
per creure en l’endemà.

Fins l’endemà

vespre de boira arbres

En el cor fumós del vespre,
quan els colors tornen nit,
s’encenen llums confiades
traspassant negror i neguit.

S’alcen ben drets tots els arbres
com escuders ancestrals,
entre branques fan conversa,
preparen faldes de pau.

I el temps desa al buirac fletxes
confiat fins l’endemà,
quan la llum dreci energies
presta altre cop a lluitar.

Llums a l’hivern

festival de llums. Lió. França figures a edificis000

Cau la fosca al que resta del dia,
sense tremp es decanta a la nit,
en instants l’horitzó es precipita,
rosat, roig, lilós, i després gris.
Esdevé de nit d’hora, molt d’hora,
els turons es destaquen al lluny,
lluen foscos de tinta xinesa,
fa una estona s’han encès els llums.
De caliu han desclòs lluminàries,
d’escalfor l’or vell del seu lluir,
deixondeixen i escalfen vivaces,
els ulls viuen en el ros fulgir.
I és el temps aliat de la llum
que harmonitza el respir i el miracle,
la foscor fa hivernar vida i sol
i amb el dol la solitud escampa.

Estacions petites

estació ffcc les planes 000

Estacions petites
amb els seus rellotges,
dolces, modernistes
entre boscs de pins.

Passa llarg el tren
i a totes s’atura,
la gent se’n va amb ell,
el sol lent espurna.

L’aire resta quiet
amb olor de tarda,
l’aura de la llum
és tornassolada.

Bombolles

bombolles sabó23

El dia degradable
amb les seves bombolles,
de noves i que esclaten,
i així tira endavant.
Un dia seré dintre
d’una d’elles, fungible,
i en el seu eclipsar-se
em desintegraré.

Matí

noia-dormint-al-tren-mati-dona

La feixuguesa del matí,
tren que avança sobre rodes seques,
el cos immers en la seva cavitat,
l’ala de la son arrupida a les parpelles.

El pensament ensotat a la teranyina,
i la sang sorruda fent via lentament,
amb tot l’ésser que cau al cantó més absent
fins que un cop, de retruc, el torna a la vigília.