Category Archives: Poesia

Equilibri

funambulisme dona noia amb paraigua xinès

Algunes persones tenen
la meva joia desada,

els tres éssers que he estimat
més enllà de la meva ànima.

Han rebut tot el poder,
sense poder imaginar-s’ho,

de comandar el meu sentir,
fendir-lo o dimensionar-lo.

I tan ferma que soc jo,
tan fortament ancorada.

Tots viuen dintre de mi
i per això soc immensa,

tots poden moure els meus fils,
l’equilibri és cosa meva.

Anuncis

Musa amiga

leonardo-da-vinci-female-head000

Món esquarterat el present que visc,
la musa amiga és al meu costat,
em segueix dictant els versos que escric
en els quals hi creu, no com jo, que ric.

Amb la mà de sol em ve a tocar,
amb ulls clars de cel manté l’equilibri,
el seu cabell càlid recompon l’encís,
jo deixo que hi sigui però el no-res va amb mi.

Groc

llaç groc

Groc suau amb què vindico,
groc més fort amb què exigeixo
groc mitjà amb què pledejo,
tots els grocs del món estimo.
I el duc sempre a tot seguici
mentre hi ha ostatges polítics
lluitant per aquesta terra
que una gran senyera estela.

Tot és re

pintura el-naufragi-del-minotaure turner

Al joc de la immensitat
les persones es dissolen.
Vénen del res, van al res,
el mar les furta de sobte.
Es perden dins de l’abís
sota les ones furioses.
S’han estavellat els ports
que un dia foren sol i ombra.
Han sucumbit totes naus
que enllà aguantaren tempestes.
Arriba la fi, i és brau
el mar que devasta relles.
Al capdavall tot és re,
un naufragi que ens fa burla.
Si ahir lluitàvem per viure,
avui s’acaba la lluita.
Enmig l’huracà del mar,
sota un cel fred i insensible,
l’home perd les facultats,
i el respirar,  i la vida.
I llavors desapareix
com si un dia no existira.
Potser queda un flux fugaç
de tot l’amor que expandira.

Vies làcties

edward clark 1946 Sacré coeur vist des l'antiga rue Norvins a Montmartre pintor

Allà on l’univers s’explica
amb el pinzell i la brúixola
el somni i la trementina
l’aquarel·la i el cisell,
allà on l’impuls del temps
es troba insert a la làmina
i s’apressa o alenteix
segons com tu el compasses,
allà on en un espai ample
hi viu la circumferència
i mesures amb quadrangle
l’equilibri dels planetes,
allà el teu foc dens d’artista
fa transmutar la substància
i els pigments se sobreposen
i la bellesa s’escampa.
Amb paleta i aigua viva
llapis coent d’espurna encesa
planxa dúctil granejada
i l’esperit de poeta
dibuixes traços intactes
com un déu que, fa mil·lennis,
dibuixava coordenades
per crear una jove Terra.
Així, Adolf, en les mans teves
giren astres coetanis
d’aquella creació primera,
que s’hostatja en els teus quadres.
Artista total que portes
àmbits de creació a les palmes:
en el teu taller perfiles
joves obres, vies làcties.

Aire lluent

dona noia vestit vermell esquena descoberta000

Envoltada per nit,
la meva figura roja,

tènuement els fanals
van obrint clarianes.

Avanço en foscúria
esquitxada per llum

amb color d’esperança
de passió tota alçada
de fermesa compacte
de futur dins del puny,

i l’aire tot lluent
narra un amor vinent

i al seu frec duu silent
lliure la meva pàtria.

Carícies

mans carícia

I corre el vespre fi
entre una lleu boirina,
el dia no s’acaba,
ans renova la vida
i obre llums i nou ritme
com renouer mercat.
Quan arribi la nit
s’encendran les estrelles
denses a tots els bars
on les dones i els homes
faran noves carícies
bescanviant delícies
per creure en l’endemà.