Category Archives: Sonets

Estacions

S’accelera el temps al mes de setembre,

el sol lluu encara amb força d’estiu,

muda la consciència del món en essència,

són dies comptats nuats al fruir.

S’empenyen les fites, activitats dites,

i a l’horitzó es clissen petges a desdir.

Volem retenir el fred que s’acosta,

però el temps al seu pas ens atraparà.

*

Vindrà la tardor de pluja, sol, boira,

i després l’hivern s’ensenyorirà,

vindrà la nostàlgia de l’estiu de somni

com una quimera inserida endins

que es farà real quan la terra rodi

el seu temps indòmit en dies i nits.

Vulnerable

No sé on asseure el meu gran pes de vida,

no tinc cap base  -qualsevol fa fallida-,

no tinc on raure si no és al propi cau,

ni cap esclat si no el faig detonar.

Sota un estiu deliciós jo volto,

i al diafragma amb pesantor hi porto

dolor com foc que a cada son s’aviva,

i astorament per l’ardu sobreviure.

*

Enllà els contorns del cos que espai ocupa

no hi ha res més, ni un sol lligam que em fermi,

i sí el cert pànic d’un ésser vulnerable

a qui a diari el seu substrat fa aigües.

Només espero no tenir llarga vida,

massa feixucs els volts del paradigma.

Dona mundana

dona noia fruin t amb l'aigua de pluja

Soc la dona que bleixa en aquest lliscant tram
amb l’esguard ben atent a una espurna esclatant,
i la dona que prem dins el seu pit curull
desitjos i volers amb fulgors vius de llum.

Soc la dona que serva el somriure més ple
d’intimitat closa, de sol intens serè,
i la dona que vibra a una punyent carícia
d’un cos del tot ofert, la més alta delícia.

Soc la dona dreçada que festeja països,
que esguarda mons feliços sens témer l’endemà,
i la dona encantada que serva joventut,

que neix a cada impuls, del tot just estrenada.
Soc la dona mundana feta d’arrel humana
amb tothom compartida, sense semblant ni igual.

Cor

captura de pantalla

Ha passat llarg el temps i t’has fet més present
i el cor que em vas trencar segueix esmicolat
i no ha arribat al ple la meva vida escassa.
Han passat quaranta anys i l’home que vas ser

perenne m’acompanya al temps intemporal,
i en sento la fragància, el seu desplegament
i el bategar del cor quan el meu cor també
havies conjuntat i glatia a tot l’ample

al més alt palpitar.  Avui no el sentiries
i ja no queda temps ni amb una altra vida.
Mai no hi hagut res més enllà del nostre amor

en l’espai que vam ser, gravitant com un món.
Un futur resplendent d’estudis i de temps,
joves del tot conscients que érem joia brollada.

Astre sol

rajos de sol darrere els arbres000

S’estrena el dia vessant dolls de bellesa,
una altra forma de l’amor d’aquest món,
acaricia el sol la terra entera
i tot vol viure a sota el seu dolç broll.

És el més gran dels mestres en mostrar
quin ha de ser el substrat de la vida,
aquest donar feliç sense esperar
retorn ni guany, sols brindant bonhomia.

I com el sol, ens cal afaiçonar
l’ésser que som a la seva energia
que amb l’univers conforma i equilibra.

Lluu llum del dia que se’ns assola endins
que irradiem a tots els encontorns
com l’astre sol en el nostre periple.

Ruïna

Tot s’ha precipitat a aquesta lenta mort,
dura supervivència, escruiximent de temps
on s’imposa el valor, aixecar-se dempeus
per surar i avançar, per rescatar retalls,

tons, formes, moviment, fragments de mons sensibles.
Així visc sense plor  si bé soc plor complet
en una nit que em colga, amb el dolor sencer.
Que fugaces les roses, quin fal·laç somieig.

Van rodar els temps d’amor com un imperi antic
els carreus fracturats, les columnes trinxades,
l’alt cel esquarterat tot fet una despulla,

totes les savieses una a una estimbades.
Encara avui esglaia com ressona l’abisme,
quan ja tot és ruïna incorporada en mi.

Setembre

dona noia d'esquena davant el mar.jpg

Tauló

cap de dona noia d'esquena

Visc en la tarda entrada d’una jove tardor,
amb fred punxant d’hivern, amb coïssor a les galtes.
És el meu ferm tauló anar a trobar-me amb altres
des del no-res on soc que em torna plana i vàcua.

Així prenc lleugeresa, el somriure s’escampa
i a cops pot aparèixer el volum que m’abasta
entre altres, aliens, esperits, forces nades,
l’energia d’on prenc alè per no enfonsar-me.

La riquesa a l’abast de qui vulgui trenar-la
en corda consistent per mantenir-se alçada,
per guaitar endavant i desplegar les ales.

Com vestigi d’amor en una mar negada
aquest sortir de fosc a una externa trobada
curulla de colors, de coneixença càlida.

Estiu

badabadocs 000 30875

L’estiu és un mar calent, una escalfor que es propaga,
un aire suau i breu que enjogassat s’enrialla.
L’estiu és camí de camps, camí de bosc de pinassa,
a frec espurneja el mar de sol roig i exuberància.

L’estiu és tarda punyent que fa enrojolar la cara,
ferma el cos i el sentiment de desig feliç d’un altre.
L’estiu és temps de cremor, finestres on corre l’aire,
esclat rialler, sentor de joventut començada.

L’estiu és respir profund a tocar de flors i astres,
la festa del temps nocturn ple de joies i besades,
passió que no s’esmuny quan la tardor fa la passa.

L’estiu és essència al ple de frisances i trobades,
de cruixits de seda al cel, de sentides serenates
i d’estremiments de pell d’una vida inacabable.