Category Archives: Sonets

Trama

Tiba aquest dia el lliscar del tren,
paisatges i temps van endavant, vibren.
Som en el fragor de la primavera,
que avança, s’aferma, que va deixondint-se.

Bella i vigorosa, és la gesta vera,
l’estació primera que va crear el món.
Recòndits mil·lennis de terra habitable,
en persistent canvi, en transformació.

I en el plàcid tren, travessant els boscos
de vida secreta, som enmig la festa
d’aquella conquesta, d’aquella eclosió.

És el món flamant fruit d’aquella gènesi,
d’éssers definits vinguts de la trama
d’un temps insondable, del qual en som l’èxit.

Paisatges

Un gran tràfec de trens, turbulència de sol,
ocells esvalotats que piulen, xerrotegen.
Després el suau lliscar del vagó a les vies,
l’espectacle imponent del finestral tot límpid.

Valls i boscos, flors i viles si s’ha tingut la sort
de trobar lliure un lloc ran l’ull que fa entrar el dia.
Verd, fronda atapeïda, deliciós el cel,
d’un blau safir intens amb dolça nata fina.

I el sol és el galant que fa música i ball
i tots els sentits fibla, com un joiós amant.
Van passant els paisatges, s’esmunyen estacions,

els túnels es traspassen, arribarem a port
mitjançant l’experiència de la natura intacta,
aliena d’humans, que sempre és sobirana.

Contínua amenaça

Els meus filaments, com filferro encès,
així són els nervis dels llocs més sensibles,
crema persistent que va corroint-me,
fressa soterrada minant l’equilibri.

És la lluita àrdua de la resistència
als cops que em soscaven de l’arrel les bases,
contínua amenaça de perdre la casa,
l’únic meu recer, ple de la meva ànima,

bastit del no res, aixecat a alçada
del meu estimar, retorn de la gràcia.
No puc claudicar. La intimidació

s’ha inserit endintre, monstre que em constreny
l’arrel de la vida, urpa ensangonada
clavada a l’entranya. Sense alternativa.

Perdre la casa

Aquests són els dies dins d’una condemna,
els que volen treure’s de sobre la càrrega,
la pressió horrible sota l’amenaça
de perdre la casa, el puntal vital.

Aquests són els dies del mal temps real,
on tinc baratada tant vida com ànima
sota un espoli infame que clama,
que em passa per sobre i vol arrasar-me.

Tan petita em deixa, de cara a la lluita,
sols puc resistir exposada, nua,
però del tot invicta, sense claudicar.

Davant la ignomínia, el domini bàrbar,
recolzo en justícia i espero guanyar.
Si a la fi em torcen, qui soc vencerà.

Vulnerable

M’assolen els malsons, la pèrdua del que és
l’essència més vital, l’angoixa del repudi,
l’abisme de no ser-hi qui és substància amb mi
a cap moment, enlloc, i el dolor que s’aviva,

una brasa perenne al meu desolat viure
que no pot connectar amb el que és bell i lliure,
que no pot escapar del martiri diari
de l’ésser vulnerable sotmès a les grans forces

que els ossos no suporten, i cruixen, s’esmicolen,
es colguen dins la fossa del patir encès que soc,
i els malsons són la crida del que per viure em manca.

Em cal un exorcisme del mal que em té estassada.
Quan al matí em llevo -carcassa encarcarada-
el dia em cau a pes, i escric per redreçar-me.

Guerra

Què puc mirar del món

si la foscor m’emplena,

on és l’encís frapant

que cada cosa ofrena.

Sí, és al seu si mateix,

només que no el puc veure,

els sentits obstruïts

per dolorosos greuges,

perquè he d’estar a l’aguait

i esquivar l’estocada,

el meu cos xarbotant

l’angoixa que l’esclafa.

Sembla plàcid el món,

però amaga una cruel selva,

sota el bosc lluminós

espècies es cruspeixen.

Així també el meu orbe,

civilitzat, mundà,

on a cops s’obren treves

dins la lluita sagnant.

Com tots els animals,

ens cal mesurar forces

i empunyar amb el cor fred

les armes que es disposen.

Potser farem les paus

just per una altra treva.

La guerra seguirà,

de molts fronts ens assetja.


Què puc mirar del món si la foscor m’emplena,

on és l’encís frapant que cada cosa ofrena.

Sí, és al seu si mateix, només que no el puc veure,

els sentits obstruïts per dolorosos greuges,

*

perquè he d’estar a l’aguait i esquivar l’estocada,

el meu cos xarbotant l’angoixa que l’esclafa.

Sembla plàcid el món, però amaga una cruel selva,

sota el bosc lluminós espècies es cruspeixen.

*

Així també el meu orbe, civilitzat, mundà,

on a cops s’obren treves dins la lluita constant.

Com tots els animals, ens cal mesurar forces

*

i empunyar amb el cor fred les armes que es disposen.

Potser farem les paus just per una altra treva.

La guerra seguirà, de molts fronts ens assetja.

Rodadissa

Em ve la música buidada de tot somni

d’aquests meus versos que jo voldria escriure.

Està esgotat el meu viure, no afina,

no rep l’embat de cap nova energia,

*

un transformar-me en matèria vibrant,

transparent, clara, remorosa, exultant,

solcant un món just desvetllat en mi,

trencant la rècula d’aquests infinits dies,

*

sense penar, però amb una rodadissa

feta de temps que es repeteix, que cau.

Del tot a punt n’és l’ésser meu serè

*

que empal·lideix dins quotidianitat,

sols l’alegria vull pel meu cos i fat,

tot vessant versos magnífics, musicats.

Veritat

E. B. Leighton

En un lapse de temps ràpid  entre feineigs

agafo llapis, full, vull arribar al meu centre,

macat, desfigurat, amb substància de dol,

transmutada natura tan lluny del broll del goig.

*

Així visc. Recupero l’energia vital

que vaig rebre just néixer i la deixo surar,

i tornen els colors, l’equilibri suau

que manté l’encanteri damunt la realitat.

*

Respiro més pausat, refaig de nou el pacte

amb altres elements, a més de la desgràcia,

així puc avançar, mig viure i estimar.

*

S’acosta l’univers i jo em sento al seu magma,

la tendresa apareix, pren peu la confiança,

però allò que és veritat és el dol que em dessagna.

A cops

A cops no tinc ànima, només aquest ésser,

matèria tocable, amb moviment i ànsia.

*

A cops és només la pena que s’alça,

i aquesta matèria traspua desgràcia.

*

A cops no és present el que em té engrapada,

sinó un destemps on visc endanyada.

*

A cops només resta vida quotidiana

que cau com un pes, on ni un somni s’hi alça.

*

A cops no improviso ni tinc esperança,

ni crec en l’atzar que pugui aixecar-me.

*

A cops vull que em deixin sols restar amagada,

així, enterbolida, pel dolor que raja.

A cops no hi ha fites que puguin salvar-me

i només espero l’amor que es restaura.

————————————————————————————–

A cops no tinc ànima, només aquest ésser,

matèria tocable, amb moviment i ànsia.

A cops és només la pena que s’alça,

i aquesta matèria traspua desgràcia.

*

A cops no és present el que em té engrapada,

sinó un destemps on visc endanyada.

A cops només resta vida quotidiana

que cau com un pes, on ni un somni s’hi alça.

*

A cops no improviso ni tinc esperança,

ni crec en l’atzar que pugui aixecar-me.

A cops vull que em deixin sols restar amagada,

*

així, enterbolida, pel dolor que raja.

A cops no hi ha fites que puguin salvar-me

i només espero l’amor que es restaura.

Buit absolut

Somio el buit més absolut,

més agressiu. Ve del meu fill.

Aquest no-res que prové d’ell,

la seva mà que empunya l’arma

en contra meu, tot el seu cos

sencer eriçat d’encès rebuig,

de letal càrrega. I en el dolor,

la incomprensió davant la terra

erma, cremada, juntament ve

l’acceptació que així és el món,

que és cadascú qui ha de salvar-se.

És a les nits quan caic al fons,

sorgeix la psique en què radico.

En la vigília just vaig vivint

el dia, el món, i tot m’ho estimo.

Sense valor, desposseïda,

el foc latent dins de l’entranya,

faig torniquet al meu suplici,

la mort que jo tinc assignada.

Tiro endavant. Soc en un pol

d’orgull i goig de sobreviure’m.

(Acte dissetè)


Somio el buit més absolut, més agressiu.

Ve del meu fill. Aquest no-res que prové d’ell,

la seva mà que empunya l’arma en contra meu,

tot el seu cos sencer eriçat d’encès rebuig,

*

de letal càrrega. I en el dolor, la incomprensió

davant la terra erma, cremada, juntament ve

l’acceptació que així és el món, que és cadascú

qui ha de salvar-se. És a les nits quan caic al fons,

*

sorgeix la psique en què radico. En la vigília

just vaig vivint el dia, el món, i tot m’ho estimo.

Sense valor, desposseïda, el foc latent

*

dins de l’entranya, faig torniquet al meu suplici,

la mort que jo tinc assignada. Tiro endavant.

Soc en un pol d’orgull i goig de sobreviure’m.