Category Archives: Sonets

Traïdor

I com vaig creure en tu, pujant tots els graons,
mentre tu anaves fent-te, polint el traïdor
que en anys esdevindries. I jo encara et somio,
mig tremolant d’angoixa davant la indiferència

amb què m’apars als somnis, l’expressió closa al rostre,
jove, com en trencar-nos. Et veig sense cap vincle,
sols la dura mirada de qui va ser botxí,
va arrasar i destruir l’amor que més l’amava.

Així et torno a veure en els malsons que en colguen,
ben polit i peixat, com un intrús que observa
si soc la pelleringa que un dia va deixar.

Però soc una altra cosa, no pots ni imaginar-t’ho:
l’alta capacitat de copsar i de crear
aquell amor que amb tu immens va desplegar-se’m.

Desconcert

Què serà d’aquest dia, tot ell desconcertat,
en què me’n vaig amb tren, d’estació a ciutat,
per aplegar sentit, anar-me a banyar al mar,
ben sola, deslligada, solitària al meu llit,

la natura que clama tendreses i delits,
me’n vaig enllà el meu centre, buida d’intimitat,
sense cap saviesa, amb minsa voluntat,
tan sols potser aixecar-me a dins de mi mateixa,

alçar també aquest dia esponerós com l’or,
trasmudar l’energia, ser un pessic menys supèrflua,
rebre l’embat de l’aigua de vibració embruixada,

geni de l’oceà. I lleument besllumar
aquella que seria en la gesta cabdal,
enamorada i rica de l’amor fet real.

Sentit

Pouant la meva vida, sota aquest sol d’estiu
que polsa, lluu, respira, que passió suscita,
on visc en l’entremig. Pouant la meva vida,
sense amor, sense tu, sense aquell intern goig

que tant me fa que sigui gran part una fal·làcia,
que després es desplomi i hi resti soterrada,
però amb l’amor al puny alçat en abrandatge,
en les mans que acaronen, en els llavis que marquen.

en la intimitat closa, roent, allà encarnada.
I tant me fa que caigui del tàlem que habitàvem
si he de prendre sentit en l’abast dels meus àmbits,

si he pogut oferir allò imprescindible
que hi ha en mi per un altre, primordial alhora
per ésser jo, existir, tornar cos i substància.

S’elevava el jazz

I de fons plovia a bots i a barrals.
Dins, l’aire de cova, on hi percudien
sagrats rituals, estrenyent els llaços
d’una tribu antiga, tot just retrobada,

cor que bategava nocturn, estel·lar.
S’elevava en ones, sostingudes, íntimes,
el mar que vibrava, mar que ens immergia,
tot ell roents notes d’antigor inaudita,

pregonant misteris, els nostres, d’endintre,
el ressò interior d’abans de la vida.
I llavors sabíem de l’eternitat,

la que ens habitava, la que ens componia,
que igual que la mort dúiem inserida,
fent cicles d’un tot, en el temps que gira.

Gradació

Leonardo da Vinci

El meu defalliment sota el sol que s’escampa,
el meu país del sud, i sens poder elevar-me.
Així passa el meu temps enfront a atzagaiades,
realitats cruentes, difícil d’afrontar-les.

Vaig vivint dia a dia, suportant els malsons,
sentint-me assetjada també pels meus dolors,
que duré sempre en mi, fins al jorn de la mort.
La meva solitud és el meu element,

on hi trobo la pau, recomponc l’equilibri,
em sento part del món, de tothom qui hi habiti.
Lentament sura en mi la riquesa que aplego,

la salut que em compon, els grans amors que deso,
i bellesa retinc, la que la vida engrana.
La meva llibertat de cop torna a emparar-me.

Trama

Tiba aquest dia el lliscar del tren,
paisatges i temps van endavant, vibren.
Som en el fragor de la primavera,
que avança, s’aferma, que va deixondint-se.

Bella i vigorosa, és la gesta vera,
l’estació primera que va crear el món.
Recòndits mil·lennis de terra habitable,
en persistent canvi, en transformació.

I en el plàcid tren, travessant els boscos
de vida secreta, som enmig la festa
d’aquella conquesta, d’aquella eclosió.

És el món flamant fruit d’aquella gènesi,
d’éssers definits vinguts de la trama
d’un temps insondable, del qual en som l’èxit.

Paisatges

Un gran tràfec de trens, turbulència de sol,
ocells esvalotats que piulen, xerrotegen.
Després el suau lliscar del vagó a les vies,
l’espectacle imponent del finestral tot límpid.

Valls i boscos, flors i viles si s’ha tingut la sort
de trobar lliure un lloc ran l’ull que fa entrar el dia.
Verd, fronda atapeïda, deliciós el cel,
d’un blau safir intens amb dolça nata fina.

I el sol és el galant que fa música i ball
i tots els sentits fibla, com un joiós amant.
Van passant els paisatges, s’esmunyen estacions,

els túnels es traspassen, arribarem a port
mitjançant l’experiència de la natura intacta,
aliena d’humans, que sempre és sobirana.

Rodadissa

Em ve la música buidada de tot somni

d’aquests meus versos que jo voldria escriure.

Està esgotat el meu viure, no afina,

no rep l’embat de cap nova energia,

*

un transformar-me en matèria vibrant,

transparent, clara, remorosa, exultant,

solcant un món just desvetllat en mi,

trencant la rècula d’aquests infinits dies,

*

sense penar, però amb una rodadissa

feta de temps que es repeteix, que cau.

Del tot a punt n’és l’ésser meu serè

*

que empal·lideix dins quotidianitat,

sols l’alegria vull pel meu cos i fat,

tot vessant versos magnífics, musicats.

Veritat

E. B. Leighton

En un lapse de temps ràpid  entre feineigs

agafo llapis, full, vull arribar al meu centre,

macat, desfigurat, amb substància de dol,

transmutada natura tan lluny del broll del goig.

*

Així visc. Recupero l’energia vital

que vaig rebre just néixer i la deixo surar,

i tornen els colors, l’equilibri suau

que manté l’encanteri damunt la realitat.

*

Respiro més pausat, refaig de nou el pacte

amb altres elements, a més de la desgràcia,

així puc avançar, mig viure i estimar.

*

S’acosta l’univers i jo em sento al seu magma,

la tendresa apareix, pren peu la confiança,

però allò que és veritat és el dol que em dessagna.

A cops

A cops no tinc ànima, només aquest ésser,

matèria tocable, amb moviment i ànsia.

*

A cops és només la pena que s’alça,

i aquesta matèria traspua desgràcia.

*

A cops no és present el que em té engrapada,

sinó un destemps on visc endanyada.

*

A cops només resta vida quotidiana

que cau com un pes, on ni un somni s’hi alça.

*

A cops no improviso ni tinc esperança,

ni crec en l’atzar que pugui aixecar-me.

*

A cops vull que em deixin sols restar amagada,

així, enterbolida, pel dolor que raja.

A cops no hi ha fites que puguin salvar-me

i només espero l’amor que es restaura.

————————————————————————————–

A cops no tinc ànima, només aquest ésser,

matèria tocable, amb moviment i ànsia.

A cops és només la pena que s’alça,

i aquesta matèria traspua desgràcia.

*

A cops no és present el que em té engrapada,

sinó un destemps on visc endanyada.

A cops només resta vida quotidiana

que cau com un pes, on ni un somni s’hi alça.

*

A cops no improviso ni tinc esperança,

ni crec en l’atzar que pugui aixecar-me.

A cops vull que em deixin sols restar amagada,

*

així, enterbolida, pel dolor que raja.

A cops no hi ha fites que puguin salvar-me

i només espero l’amor que es restaura.