Category Archives: Sonets

Joventut

dona noia d'esquena nit de festa retallada

No he de pensar si em ve de gust o no
he d’actuar i agafar el temps al puny,
el dia obert que crec que ja ha acabat
si em quedo a casa i, vella, romancejo.

La joventut del dia que retorna
amb cada jorn, així m’he de triar,
al cicle intens de sol i olor flairosa
i abocar-m’hi i estendre-hi el meu brancar.

Ben verd traspua la humitat de la pluja
sota el sol ferm i el blau del meu país,
un bes als llavis que la bellesa inunda.

S’alcen les branques de passió i desigs
i s’accelera la joventut que habita
en el meu clos de temps i ressorgirs.

Anuncis

Paraula

DONA NOIA QUE ESCRIU MOLT RETALLADA

En aquests jorns davallo al fons de mi mateixa,
a l’infern on batega la tremolosa angoixa
que arrela en l’estructura d’aquesta meva ossada,
en el penar de viure dins la trampa mortal.

Aquests jorns persevero en mantenir-me alçada,
en encabir el dolor allà on pugui estancar-se,
en acordar el respir, en estroncar les llàgrimes,
sense cap avenir i sense escalfor humana.

En el trist existir de l’aire que no passa,
allà on s’inflama roig el dolor que tenalla,
on s’estavella el seny i es colga amb la desgràcia.

Aquí és on hi desplego sencera la paraula,
el nuament que em ferma a una terra de pàtria,
el vincle que em sosté arrelada en la mare.

Llarg viatge

home i dona ballant 7890

Amb el vestit incòmode, les mitges al garró,
la son rere l’orella, vull anar avui de festa,
gairebé amb seixanta anys, ment d’intel·lectual
i del tot abatuda, encara cerco creure.

Cap envernissament si no és la tendresa
que se m’escola fresca ferida amb ganivet,
i la cicatriu viva que a ningú no interessa
en aquest món que visc de desconcert i pèrdua.

Però faig el llarg viatge, contenta amb la trobada,
que hi hagi un lloc de festa on pugui transformar-me,
jo que duc el plor a punt, sense eixugar les llàgrimes.

Expectativa àrdua la que sempre em proposo,
creure en una trobada que faci foc al viure,
que m’obri a l’esperança, que avui guanyi a la banca.

Malson

dona noia nua d'esquena dormint000

En sagnants nits terribles perdo la faiçó humana
quan apareixen monstres que no puc derrotar,
i les pors més temibles m’engalzen i em tenallen,
en tenebra espantosa el malson m’ha colgat.

El cos esgarrifat, la raó esquarterada,
m’estavello esglaiada en l’horror paorós,
i xisclant dins del pànic els ulls se m’esbatanen,
la foscor angoixosa em sostreu de qui soc.

Amb el cor violent veig retalls de contorns,
el neguit de l’ofec a poc se m’apaivaga,
s’esvaeixen figures de dimoni en l’entorn.

Esfereïda encara desplego la consciència,
ara reculen monstres en dimensions i graus
i retorno a la terra, bleixant i batallant.

Voluntat

dona al sol noia d'esquena

Fujo endavant d’angoixa que em tenalla,
m’afanyo viva cap un horitzó clar
i vull plantar entre el temps del meu dia
gestos, valors que em puguin rescatar.

Temps amb dolor entre buidor d’amor
que ha ressorgit del fons del mar, tenebres,
on el sol pot assecar-me la sang,
les cicatrius amb res no es temperen.

La voluntat de ser feliç em mou,
per molt petita que pugui ser una festa
deleixo a fons el seu regal tot nou.

Ara ja no, no desespero, sols
un feixuc llast resta en mi i em crema,
però trio el sol com la més gran conquesta.

Any que comença

bon-any-nou

Transporta el tren el pes de la meva vida
que no va cap enlloc si no és cap a una mort
molt més definitiva. I segueix la buidor
com una amarga nit, tot i que ja és Any Nou

com un discurs aliè al temps que gira sol,
que il·lumina constant tant gener com desembre,
que fa baixar la nit adusta dels meus dies
somnàmbuls de records, desfets en trencadissa.

Hi ha una estantissa bassa de terror que bascula
al centre fosc de mi aquest Any que comença
sense cap perspectiva, amb una solitud

corpòria que em suplanta, que amb duresa depassa
el gruix de mi mateixa, còrpora que em tenalla,
estigma que m’esqueixa la vida en el que val.

Estiu

lluna plena estiu mar

Tinc dins del cor
la llavor de l’estiu
servant la joia
del més elevat viure.

El mar en ones
sencer ve a delir-se,
la nit transpira
la seva essència d’or.

Al seu flanc ros
el lleó hi fa vida,
del seu rugit
n’emana la calor

i al seu ferm pit
les passions hi habiten
i s’hi mantenen
d’estació en estació.

Així llavor
i el lleó de l’estiu
servo al meu cor
ple de dolls de desitjos,

rajant suor
com traspuant amor
de tot l’ardor
que al més endins em vibra.

I visc d’aquest
desig que em sobreïx
on el cabal
de sang hi fa nodrida.

Només em cal
que els astres de la nit
tots s’arrenglerin
per desterrar ferides.


Tinc dins del cor la llavor de l’estiu
servant la joia del més elevat viure.

El mar en ones sencer ve a delir-se,
la nit transpira la seva essència d’or.

 

Al seu flanc ros el lleó hi fa vida,
del seu rugit n’emana la calor

i al seu ferm pit les passions hi habiten
i s’hi mantenen d’estació en estació.

 

Així llavors i el lleó de l’estiu
servo al meu cor ple de dolls de desitjos,

i vesso amor de tot l’ardor que em vibra.

 

Vivint d’aquest desig que em sobreïx,
només em cal que els astres de la nit
tots s’arrenglerin per desterrar ferides.