Paisatges

Un gran tràfec de trens, turbulència de sol,
ocells esvalotats que piulen, xerrotegen.
Després el suau lliscar del vagó a les vies,
l’espectacle imponent del finestral tot límpid.

Valls i boscos, flors i viles si s’ha tingut la sort
de trobar lliure un lloc ran l’ull que fa entrar el dia.
Verd, fronda atapeïda, deliciós el cel,
d’un blau safir intens amb dolça nata fina.

I el sol és el galant que fa música i ball
i tots els sentits fibla, com un joiós amant.
Van passant els paisatges, s’esmunyen estacions,

els túnels es traspassen, arribarem a port
mitjançant l’experiència de la natura intacta,
aliena d’humans, que sempre és sobirana.

A cops

A cops no tinc ànima, només aquest ésser,

matèria tocable, amb moviment i ànsia.

*

A cops és només la pena que s’alça,

i aquesta matèria traspua desgràcia.

*

A cops no és present el que em té engrapada,

sinó un destemps on visc endanyada.

*

A cops només resta vida quotidiana

que cau com un pes, on ni un somni s’hi alça.

*

A cops no improviso ni tinc esperança,

ni crec en l’atzar que pugui aixecar-me.

*

A cops vull que em deixin sols restar amagada,

així, enterbolida, pel dolor que raja.

A cops no hi ha fites que puguin salvar-me

i només espero l’amor que es restaura.

————————————————————————————–

A cops no tinc ànima, només aquest ésser,

matèria tocable, amb moviment i ànsia.

A cops és només la pena que s’alça,

i aquesta matèria traspua desgràcia.

*

A cops no és present el que em té engrapada,

sinó un destemps on visc endanyada.

A cops només resta vida quotidiana

que cau com un pes, on ni un somni s’hi alça.

*

A cops no improviso ni tinc esperança,

ni crec en l’atzar que pugui aixecar-me.

A cops vull que em deixin sols restar amagada,

*

així, enterbolida, pel dolor que raja.

A cops no hi ha fites que puguin salvar-me

i només espero l’amor que es restaura.

Buit absolut

Somio el buit més absolut,

més agressiu. Ve del meu fill.

Aquest no-res que prové d’ell,

la seva mà que empunya l’arma

en contra meu, tot el seu cos

sencer eriçat d’encès rebuig,

de letal càrrega. I en el dolor,

la incomprensió davant la terra

erma, cremada, juntament ve

l’acceptació que així és el món,

que és cadascú qui ha de salvar-se.

És a les nits quan caic al fons,

sorgeix la psique en què radico.

En la vigília just vaig vivint

el dia, el món, i tot m’ho estimo.

Sense valor, desposseïda,

el foc latent dins de l’entranya,

faig torniquet al meu suplici,

la mort que jo tinc assignada.

Tiro endavant. Soc en un pol

d’orgull i goig de sobreviure’m.

(Acte dissetè)

---

Somio el buit més absolut, més agressiu.

Ve del meu fill. Aquest no-res que prové d’ell,

la seva mà que empunya l’arma en contra meu,

tot el seu cos sencer eriçat d’encès rebuig,

*

de letal càrrega. I en el dolor, la incomprensió

davant la terra erma, cremada, juntament ve

l’acceptació que així és el món, que és cadascú

qui ha de salvar-se. És a les nits quan caic al fons,

*

sorgeix la psique en què radico. En la vigília

just vaig vivint el dia, el món, i tot m’ho estimo.

Sense valor, desposseïda, el foc latent

*

dins de l’entranya, faig torniquet al meu suplici,

la mort que jo tinc assignada. Tiro endavant.

Soc en un pol d’orgull i goig de sobreviure’m.

Sol gloriós

Escalfa el sol encara de l’hivern,

arrecerat, més que a la primavera,

duu il·lusió de viure en un cel

de passió, de la salut més plena,

*

de salabror de l’aigua de la mar,

brau oceà que com amant s’anhela,

i cada passa sota el sol gloriós

fa respirar el paradís que emplena

*

l’extensa joia de viure i ser formós,

de fer girar en el seu gir la terra,

èxtasi encès que dota de sentit

*

l’oferiment de l’amorós planeta,

i que en la nit colpidora de lluna

eleva als astres la nostra transcendència.

Arrels

I m’arrelo en la llum, en el dia que avança,

en l’espai que m’acull, en el temps que em traspassa,

en els amors que foren i els que són vius encara,

una força punyent que és la joia de l’ara.

*

Al misteri de ser viva i forta entre els altres,

en aquest creure en mi i en la força d’alçar-me,

i amb l’esguard prest trobar la drecera que em salva

atreta per la brúixola que no deixa enfonsar-me.

*

Així eixamplo els meus dons bells i incommensurables

com a dona que soc, completa, insubornable,

que s’aixeca a volar a cada passa i acte.

*

I arrelo en nació en terra catalana,

en una llengua tendra, immensa, inabastable,

en la lluita que duu la llibertat guanyada.

Amor

Crèiem que l’amor
mai s’aturaria,
els pactes de sang
en les nits salvatges,
aquell foc creixent
marcant-nos amb brasa,
la tendresa ardent,
serena com l’aigua.
Era l’equilibri
absolut dels astres,
el més pur prodigi,
terra originada,
era el pic més alt
de tota abundància,
junyits a un origen
que allà es segellava.
Iniciats al ritu
que se’ns revelava
creàvem l’amor,
tumultuosos, àvids,
sense sospitar
que endins hi habitava
l’impuls destructiu
que a la fi ens va abatre.

*************************************************************

Crèiem que l’amor mai s’aturaria,
els pactes de sang en les nits salvatges,
aquell foc creixent marcant-nos amb brasa,
la tendresa ardent, serena com l’aigua.

Era l’equilibri absolut dels astres,
el més pur prodigi, terra originada,
era el pic més alt de tota abundància,
junyits a un origen que allà es segellava.

Iniciats al ritu que se’ns revelava
creàvem l’amor, tumultuosos, àvids,

com llum expandint-se, mar originant-se.

Crèiem que l’amor mai s’aturaria,
sense sospitar que endins hi habitava
l’impuls destructiu que a la fi ens va abatr

Món reduït

Em dreço i sobrevisc tot i perdent potència,

isolada i abstreta, amb pensaments antics.

Així passa aquest temps, sull i irrecuperable,

l’apatia s’instal·la lenta però fent camí.

*

En un estat d’espera visc, desmobilitzada,

ni de la meva pàtria em cuido del destí.

El  món aclaparat sota aquesta pandèmia

ens ha quedat segat, soc aclofada a terra.

*

Tan sols vetllo el present, tot allò que és salvable,

la meva vida alçada en marc de llar plaent,

i estimo la riquesa en què ferma m’assec,

*

la cosa més preuada, allò que avui em salva.

Preservo la salut, amor i meravella

del món i del seu tremp que, reduït, m’acull.

Pandèmia activa

Torna la nit

tan mancada de dia,

no hi ha fruir,

sols hi ha contenció

en aquest lapsus

de pandèmia activa,

cansat respir,

els ulls sense lluor,

l’entorn decep,

la vida es replega,

tanquen botigues,

a les deu confinats,

què ens ha passat?,

diem davant l’abisme,

allà on s’estimba

consum, món cultural,

on cada somni

hi erra de letargia,

on hi ha colgada

la nostra llibertat,

som esperant

fer aletejar les ales,

emprendre el vol,

eixamplar l’horitzó,

com de difícil

és reduir les passes

just dins el límit

del nostre espai tan clos.

***************************************************************

Torna la nit tan mancada de dia,

no hi ha fruir, sols hi ha contenció

en aquest lapsus de pandèmia activa,

cansat respir, els ulls sense lluor,

*

l’entorn decep, la vida es replega,

tanquen botigues, a les deu confinats,

què ens ha passat?, diem davant l’abisme,

allà on s’estimba consum, món cultural,

*

on cada somni hi erra de letargia,

on hi és colgada la nostra llibertat.

som esperant fer aletejar les ales,

*

emprendre el vol, eixamplar l’horitzó,

com de difícil és reduir les passes

just dins el límit del nostre espai tan clos.

Lluu el sol

Lluu el sol sobre el fred

de l’estrenat gener,

plàcida vaig al tren,

passant turons i valls.

En aquests dies sols

torna la meva vida,

els dolors, trencadisses,

tot l’esquarterament.

Sense fer-hi les paus,

llisco cap a savieses

molt més grans, més intenses,

que són el meu regnat.

Quaranta anys endarrere

va ocórrer tot allò,

ha passat no fa gaire

un horror sense nom,

i sense saber com

m’he refet del carnatge,

la llibertat em basta,

baten els horitzons.

He arribat a ser nítida,

dúctil, ferma, lleugera,

em tinc a mi mateixa,

cavalco en il·lusions,

i visc sobre el saber

que he sigut qui volia,

tot i la trinxadissa,

els grans dolors d’amors.

***************************************************************************

Lluu el sol sobre el fred de l’estrenat gener,

plàcida vaig al tren, passant turons i valls.

En aquests dies sols torna la meva vida,

els dolors, trencadisses, tot l’esquarterament.

*

Sense fer-hi les paus, llisco cap a savieses

molt més grans, més intenses, que són el meu regnat.

Quaranta anys endarrere va ocórrer tot allò,

ha passat no fa gaire un horror sense nom.

*

I sense saber com m’he refet del carnatge,

la llibertat em basta, baten els horitzons.

He arribat a ser nítida, dúctil, ferma, lleugera,

*

em tinc a mi mateixa, cavalco il·lusions,

i visc sobre el saber que he sigut qui volia,

tot i la trinxadissa, els grans dolors d’amors.

Entrada a la vellesa

Soc a l’estiu

d’un altre any meu de vida

que jo just visc

com un regal de més.

*

Ferma i bonica,

la vellesa fa via,

 el meu coratge,

però, no decandeix.

*

I no la tapo

ni tampoc l’exhibeixo,

pot observar-se

com una veritat.

*

És a la Terra

des de fa mil mil·lennis

i aquest planeta

se’n sent afortunat.

*

En el seu íntim

la consent i la bressa

i té als seus braços

un ésser completat.

*

I jo l’esguardo

amb un xic de sorpresa

per qui puc ser,

tot mutabilitat.

*

He arribat lluny

i aquesta és la conquesta

plana i oberta

de qui m’ha dissenyat.

************************************************

Soc a l’estiu d’un altre any meu de vida

que jo just visc com un regal de més,

ferma i bonica, la vellesa fa via,

el meu coratge, però, no decandeix.

*

I no la tapo ni tampoc l’exhibeixo,

pot observar-se com una veritat,

és a la Terra des de fa mil mil·lennis

i aquest planeta se’n sent afortunat.

*

En el seu íntim la consent i la bressa

i té als seus braços un ésser completat,

i jo l’esguardo amb un xic de sorpresa.

*

Veig qui puc ser, tot mutabilitat,

he arribat lluny i aquesta és la conquesta

plana i oberta de qui m’ha dissenyat.