Mar

Mar sens principi ni fi,

jo m’endinso en la teva aigua,

i és tan tendra l’abraçada

que et sento extensió de mi.

Mar d’encanteri

No puc allunyar-me, mar,

de la teva vora ardida,

artista del fulgurar,

creadora de delícia.

*

Duus la profunda carícia

d’un vent de passió densa,

amb qui dansa la teva aigua

lluentada pel sol verge.

*

I jugues a engalanar

la platja on tan dolça arribes,

al confí del teu embat,

calat de gràcia infinita.

*

Ens mostres com un secret,

un instant, un verd de perla

al rodol de la teva ona,

amb què acarones la terra.

*

Ets encanteri vessat

que del firmament suscites

formosor, immensitat,

tot el poder de la vida.

*

Eternament ens bressoles

en els somnis que ens ofrenes,

encisats de blavor pura,

amarats de joia encesa.

Setembre

Resplendeixen belles darreres poncelles,

les fulles dels arbres, carícies d’amor.

La mar duu prisada l’aigua immaculada

per un vent que dansa galant i olorós.

Regalima el sol fruïció daurada,

ardor que ens abasta amb roja passió.

I és aquest setembre d’estiu que s’absenta

qui amb esplendor ens dreça a transformació.

Sol de setembre

Sol de figues i raïm,

vessant com suc que s’escampa

damunt la pell ben morena

de tant estiu que et traspassa.

*

El vent ve en ones suaus

del color lluent dels pàmpols

amb una passió latent

de densa polpa escarlata.

*

I piques com si de grana

fossin els teus rajos rojos,

amb la sentor de la vinya,

amb el sabor dels seus mostos.

*

Duem la marca a la pell

de la teva obra d’orfebre,

filigrana sumptuosa,

maduresa de setembre.

Fill

Quin odi t’han inoculat

aquells que havien d’estimar-te.

Pobre noi, fill arrabassat

de les mans de la teva mare.

*

I quin sacrifici sagnant

no t’han obligat a cometre.

Ara ja ets com ells, dominat

per la culpa i per la condemna.

(Acte primer)

Anorreament

Tu ets el fracàs estrepitós de la meva línia

de vida. Amb tu tot hauria estat justificat,

el dolor, la solitud, la violència, les pèrdues

de l’amor. Però el teu odi s’ha alçat davant la meva

indefensió, anorreant-me. I no em resta sentit a la vida,

que passa plena de la incomprensible malvestat

del teu carnatge. He bifurcat el camí

des d’on cremava l’horror, i soc en un rail

estèril, vulnerable, al corriol de l’extinció.

Estacions

S’accelera el temps al mes de setembre,

el sol lluu encara amb força d’estiu,

muda la consciència del món en essència,

són dies comptats nuats al fruir.

S’empenyen les fites, activitats dites,

i a l’horitzó es clissen petges a desdir.

Volem retenir el fred que s’acosta,

però el temps al seu pas ens atraparà.

*

Vindrà la tardor de pluja, sol, boira,

i després l’hivern s’ensenyorirà,

vindrà la nostàlgia de l’estiu de somni

com una quimera inserida endins

que es farà real quan la terra rodi

el seu temps indòmit en dies i nits.

Aliena

Estant amb tu tenia un dolor de lleopard.

L’olor del teu cos s’esbravava just fins arribar

a mi, en l’angle on et circumdava, i et robava

el contacte, la gènesi del moviment,

la rojor dels llavis, l’ombra del cabell sobre el front,

el privilegi d’estar al teu costat, sota la teva mirada,

el naixement del pensament. A cada pas que feies

els músculs del teu cos s’estremien, i tot l’aire

de la vida requeia en tu, que el somovies

i l’escampaves. Fora d’això, no quedava res,

només el desig despullat de tu i aquella passió

atuïdora. Les conques de les teves mans

feien rodar tot un món, on jo restava al marge,

com un ésser expel·lit per desvalorament.

Aliena del teu anhel, cap dels teus focs

no em tocava, en mi mateixa en cremava.

A les nits plorava com si la vida m’hagués

desassistit. Així sentia el teu rebuig per mi.

Atzar

Plena encara de roses

he esgotat els misteris,

just resten moments grats

dels meus quotidians dies,

sens parlar d’alegries,

amb l’equilibri a mitges,

ja enderrocats els mites,

tot invocant l’atzar.

Vulnerable

No sé on asseure el meu gran pes de vida,

no tinc cap base  -qualsevol fa fallida-,

no tinc on raure si no és al propi cau,

ni cap esclat si no el faig detonar.

Sota un estiu deliciós jo volto,

i al diafragma amb pesantor hi porto

dolor com foc que a cada son s’aviva,

i astorament per l’ardu sobreviure.

*

Enllà els contorns del cos que espai ocupa

no hi ha res més, ni un sol lligam que em fermi,

i sí el cert pànic d’un ésser vulnerable

a qui a diari el seu substrat fa aigües.

Només espero no tenir llarga vida,

massa feixucs els volts del paradigma.