Nit foscosa,
d’horitzó coral·lí,
ja dempeus
entre garlandes d’arbres,
contrallum
en capçades no opaques
de pins alts,
pàtria mediterrània.
Glamurós
és el rosa que espurna
com setí
de solar fondalada,
llums s’encenen
mentre que el sol s’amaga,
tiba el tren
avant per clarianes.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la nit
Digue’m on se’n va anar
la nostra joventut,
la tendresa fragant,
l’ímpetu d’estimar-nos,
l’espiral d’aquells dies,
per mi els més intactes,
fent de tu única tria,
home absolut i astre,
vas penetrar en mi
fins dins el moll de l’os
modificant les cèl·lules,
que sens tu a penes viuen,
i m’he arrossegat
quaranta-dos anys més,
perquè viure sens tu
per res basta la vida.
S’obre la llum del capvespre,
la claror de fina seda
transparent i lluentada
poleix contra el cel els arbres
mitològics al besllum.
Publicat dins de Poemes de la natura, Poemes de la tarda
Tinc les carícies
a punt als dits
per l’home que ets,
garbuix, pell clara,
*
el que s’acosta
i se’m sostreu,
qui vol que el truqui,
no anar de cara,
*
i cap dels dos
cedeix terreny,
però la tendresa
se’m somou, franca,
*
sols de pensar-te
i tenir-te a prop.
Tot l’erotisme
també hi va inclòs.
Publicat dins de Poemes per als homes, Poemes solars
Tan íntima Barcelona,
flors de tipuana enjoien
d’or vell ombrel·les, tendals,
terres de places a l’ombra.
*
Corre en tu brisa de mar
salina, acariciadora,
i la teva arquitectura
entranyable s’enamora.
*
Toca un raig de sol encara
a balcons, a fulles d’arbres
que es gronxen en la claror
més pura i mediterrània.
*
Les persones s’entendreixen
tocades per la teva aura
de civilitat estesa,
de Pax antiga romana.
*
Els teus carrers mai s’aturen,
remoregen plens de vida,
qui et pobla sent endins seu
l’existència assaborida.
Publicat dins de Poemes de Barcelona
Gairebé mitjan juliol,
ràpid ha arribat l’estiu,
de cop hi som de ple enmig
sense ni haver-ho previst.
*
Estrepitosa calor,
por de fer cap al carrer,
perill d’insolació,
temps dels moviments més mínims.
*
Però jo ho desafio tot,
m’exposo a tota l’onada
de calor que ve de l’Àfrica,
sempre tinc una missió.
*
I no em puc quedar clavada
a la casa solitària,
vaig del meu món vegetal
de dret al mar a banyar-me.
Publicat dins de Poemes de les estacions, Poemes del sol
Creua el tren
tota la primavera,
que s’estrena
magnífica i suau,
tendrament
s’estén damunt la terra
d’aquest sud
europeu i fimbrant.
*
S’obre ample
i immens tot l’horitzó,
es fa daina
el temps meravellat,
es despulla
d’aïllament, reixat,
i neix l’ésser més íntim i lliurat.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de les estacions
I com estimava, mare,
la teva lluita amb la vida,
la teva gran innocència
de ser estimada i bonica,
més preciosa del que et creies,
rompuda com flor que es trinxa.
*
I com estimava, mare,
la teva força de viure,
la que m’ho oferia tot,
a la que jo pertanyia,
descabdellant els estius,
a qui un monstre arremetia.
*
I com estimava, mare,
l’ésser que de veritat eres,
dona carnal per parir-me,
la teva veu fonda i tendra,
la teva mà que em nodria,
tu masegada, atuïda.
*
I com estimava, mare,
el valor per redreçar-te
de l’horror que et constrenyia,
un homenot, el meu pare,
repulsiu, revoltant mascle
que no mereixia viure.
Publicat dins de Poemes de maltractament, Poemes per a la mare
I ve la vida, tot missions,
com un ocell que ha de fer el niu,
criar niuades, creuar oceans
fins que ha gastat el raig de llum
que un temps concís just el traspassa.
La seva vida té ple sentit,
ha travessat tot l’ample món,
ha conegut els seus dictàmens,
el seu sentit és inserit
ja dins de l’ou i en formar-se.
Així ha de ser també per mi
i per tothom la seva vida,
l’ésser humà, complex com és,
quants cops no hi ha que s’esbarria.
La clau sempre és la llibertat,
amb llibertat el seny es tria.
Publicat dins de Poemes per a dones, Poemes solars
Encara a la intempèrie,
el cor incandescent,
he plantat en el temps
una ben àgil llança.
*
Primer ha remogut
el seu cabalós magma,
i ara, fent remolí,
tot procel·lós avança.
*
Cap a la llibertat,
cap a un cel estelat,
cap a una primavera
més curulla i extensa.
*
Així l’expectativa
clavada en aquest temps
dúctil, tot pertanyent
a la vida, que passa.
Publicat dins de Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament, Poemes per a dones
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 