Delícia

Tanta riquesa i bellesa,
tanta sensibilitat,
amb l’ànima temperada,
es pot fruir, es pot copsar.

Hi ha la saviesa intrínseca
de què és el món, la veritat,
sols ens salva la delícia
de saber rebre i donar.

Nova primavera

Plou lleument
en aquest suau dia,
el gerd verd
s’eleva tes i lliure,
plantes i arbres
allarguen branquillons,
fruits i fulles
dins el seu cor trepiden.

Ha gemat,
la nova primavera,
tot el bosc,
la vegetació,
entre gotes
i polsim d’aigua fresca
es renova,
creix en profusió.

S’enjogassen
els arbres gegantins,
sensuals,
com a l’adolescència,
i dins l’aura
els sorgeix l’alè tendre,
indolent,
d’aigua, firmament, llum.

Trama

Tiba aquest dia el lliscar del tren,
paisatges i temps van endavant, vibren.
Som en el fragor de la primavera,
que avança, s’aferma, que va deixondint-se.

Bella i vigorosa, és la gesta vera,
l’estació primera que va crear el món.
Recòndits mil·lennis de terra habitable,
en persistent canvi, en transformació.

I en el plàcid tren, travessant els boscos
de vida secreta, som enmig la festa
d’aquella conquesta, d’aquella eclosió.

És el món flamant fruit d’aquella gènesi,
d’éssers definits vinguts de la trama
d’un temps insondable, del qual en som l’èxit.

Terra caragirada

Giovanni Bellini

Vull una magrana oberta
amb les seves llavors grana,
per xuclar-ne tot el suc,
el seu teixit escarlata.

Perquè em torni l’esplendor
que amb els anys perdo, i s’acaba,
un home ple d’emoció
pel meu ésser, llavor i arbre.

Li tornaré la passió
amb les meves flors boscanes,
els efluvis, les carícies,
els fruits que duc i s’empaiten.

Però el meu voler no té lloc
en terra caragirada,
amb mi n’he de tenir prou,
així lliure, altre cop sana.

Enyor

Enyoro la florida de la rosa
estesa dins l’estela de l’estiu
amb el teu cos morè, sempre presagi
de felicitat corrent com un riu.

Enyoro l’habitar aquella vivència
de vida fonda abraçada al teu cos,
amb Europa esperant-nos tota encesa
per conèixer amb nosaltres què és l’amor.

Enyoro les estrelles que venien
a vetllar-nos sota el cel de París,
la tendresa infinita, indescriptible,
carnosa com un fruit del paradís.

Enyoro la Venècia fabulosa,
els canals que ens estenien la mà,
la teva passió commovedora,
el blau de l’aigua que ens va bressolar.

Enyoro les nostres nits vora l’Arno,
el riu fluent que ens va tastar el desig,
la llum de matinada despertant-nos
com si ja mai no hagués de fer-se nit.

I t’enyoro a tu sempre i per sempre,
en el temps desfet sense el teu bategar,
l’absurditat dura com la matèria
ofegant-me allà on no existeix rescat.

Sol amarant

El dolç aire embruixant
d’aquesta nova vida,
de sol ja amarant,
de natura exquisida.

Hem passat l’equador
d’aquell fred que calava,
de sol alt i allunyat
que ens girava l’espatlla.

Avui ja s’ha mudat
damunt la nostra terra,
encensant de lluor
planures i carenes.

Fa del món aixopluc
amb els seus rajos tendres,
els que seran saó
a l’estiu d’excel·lència.

Nits torturants

Les nits torturants
formen els meus dies,
horrors retornats
viscuts al passat,
voraços, sagnants,
que de nit reviuen.
Amb mi moriran.
Mentrestant em minen.

Fan del meu present
lloc anorreat,
desistit, cremat,
amb la mort per signe.
Potser neutralitzo
tensions malignes
que poblen el món.
El sentit del viure?

Paisatges

Un gran tràfec de trens, turbulència de sol,
ocells esvalotats que piulen, xerrotegen.
Després el suau lliscar del vagó a les vies,
l’espectacle imponent del finestral tot límpid.

Valls i boscos, flors i viles si s’ha tingut la sort
de trobar lliure un lloc ran l’ull que fa entrar el dia.
Verd, fronda atapeïda, deliciós el cel,
d’un blau safir intens amb dolça nata fina.

I el sol és el galant que fa música i ball
i tots els sentits fibla, com un joiós amant.
Van passant els paisatges, s’esmunyen estacions,

els túnels es traspassen, arribarem a port
mitjançant l’experiència de la natura intacta,
aliena d’humans, que sempre és sobirana.

Sant Jordi palpitant

Engalana tot Sant Jordi
un tenaç vent olorós
que de roses vessa flaire,
i encén un punyent fervor
per aquesta terra amada.

Les parades de les flors
a tocar de les dels llibres,
l’amor aixecant bastides,
la nostra integritat viva,
la civilitat al cor,

a les places catalanes,
als carrers curulls de festa
tots florits de primavera,
tots vessant de ciutadans
compromesos, palpitants.

I pertot lluu la senyera,
plena de greuges i rauxa,
de llibertat en latència,
brots de verd i espigues tendres
envolten les roses càlides.

I al pit s’estrenyen els llibres,
regals que lliura amb passió
aquesta, la nostra pàtria,
en tradicions sobirana,
que cova revolució.

Sant Jordi, roses i llibres

Engalana tot Sant Jordi
un tenaç vent olorós
d’un luxe punyent de roses
que escampa el roig més formós.

Les parades de les flors
a tocar de les dels llibres,
l’amor aixecant bastides,
la civilitat al cor,

a les places catalanes,
als carrers curulls de festa
tots florits de primavera,
tots vessant de ciutadans.

I pertot lluu la senyera,
tota llibertat i rauxa,
brots de verd i espigues tendres
envolten les roses càlides.

I al pit s’estrenyen els llibres,
regals que lliura amb passió
aquesta, la nostra pàtria,
sobirana en tradicions.