Calidesa

Calla, aquest dia mullat,

deixa anar gotes petites

rodones com un gravat

a rajoles de terrissa.

*

És l’única calidesa,

el seu to rosa pujat,

el cel fosc fa de la terra

un lloc hostil i enrunat.

Moridora

De vegades costa davallar al ple dia,

penetrar el seu magma, els sentits oberts.

Com el sol escalfa càlid i estimable,

l’aire fresc que renta, bo de respirar-se.

L’ombra de les fulles, de pètals i branques

que tremola lleu amb el joc del vent.

De vegades costa davallar a un mateix,

trobar-se la còrpora, fràgil, vigorosa,

i reprendre el fil de la circumstància,

dins les coordenades del moment present.

El dolor que engrapa, la força que aflora,

l’acceptació franca que soc moridora.

Temps lliscant

Va lliscant aquest temps

i cada dia és

com un esclat de llum

que lentament s’apaga.

No són dies costosos

sinó lleugers i amables

si no fos el meu ésser,

que té un pes específic

de gravetat pesada,

i encén els filaments

interns que tot soscaven

en el seu gruix cremant,

que revifen i inflamen.

Un ésser que va sol

passant en temps de sol

ple d’espurnes daurades,

i nits serenes, clares,

vibrants com un miratge,

que a l’hora de dormir

es troben turmentades

per penes i desgràcies

fixades en malsons.

Buit absolut

Somio el buit més absolut,

més agressiu. Ve del meu fill.

Aquest no-res que prové d’ell,

la seva mà que empunya l’arma

en contra meu, tot el seu cos

sencer eriçat d’encès rebuig,

de letal càrrega. I en el dolor,

la incomprensió davant la terra

erma, cremada, juntament ve

l’acceptació que així és el món,

que és cadascú qui ha de salvar-se.

És a les nits quan caic al fons,

sorgeix la psique en què radico.

En la vigília just vaig vivint

el dia, el món, i tot m’ho estimo.

Sense valor, desposseïda,

el foc latent dins de l’entranya,

faig torniquet al meu suplici,

la mort que jo tinc assignada.

Tiro endavant. Soc en un pol

d’orgull i goig de sobreviure’m.

(Acte dissetè)


Somio el buit més absolut, més agressiu.

Ve del meu fill. Aquest no-res que prové d’ell,

la seva mà que empunya l’arma en contra meu,

tot el seu cos sencer eriçat d’encès rebuig,

*

de letal càrrega. I en el dolor, la incomprensió

davant la terra erma, cremada, juntament ve

l’acceptació que així és el món, que és cadascú

qui ha de salvar-se. És a les nits quan caic al fons,

*

sorgeix la psique en què radico. En la vigília

just vaig vivint el dia, el món, i tot m’ho estimo.

Sense valor, desposseïda, el foc latent

*

dins de l’entranya, faig torniquet al meu suplici,

la mort que jo tinc assignada. Tiro endavant.

Soc en un pol d’orgull i goig de sobreviure’m.

Destralada

Em torna en somnis el teu menyspreu,

tot aquell odi que perforava

des del teu nucli directe al meu.

Sense defensa, em destralejava,

sense comprendre, m’esgarrifava,

inassumible fer-lo conscient.

Va ser anys enrere, i ara soc rica,

s’ha fos el temps tenyit de sang,

la meva deu és infinita.

No confiava en sobreviure

i aquí soc jo, no estamordida

l’acceptació, el meu substrat.

Aquell amor és destruït,

entre una mare i un únic fill,

la pena oneja, però no soscava.

T’he dut al món, el meu alt somni,

i t’he nodrit fins a fer-te home,

qui ha destruït la meva entranya.

Molts anys i bons sols et desitjo,

has repudiat qui més t’amava,

no tens cap àngel de la guarda.

(Acte divuitè)

Escissió

Passa el matí i el migdia

amb el cos adolorit

dels sons terribles de nit,

plena de tesor, encongida.

*

Era imminent el morir-me

i tant li feia a tothom,

em circumdava el cinisme.

Terror, consternació.

*

Igual que a la meva vida

en el ple estat de vigília,

sense ningú a qui li importi

on vaig a raure, escindida.

(Acte dotzè)

Dolor

Un altre cop rebroten

els malsons a la nit,

acceleren el cor,

obren ulls com taronges,

assalten de bursada

a intempestiva hora,

eixarreeixen l’ànima,

deixen seca la boca.

*

Descargolo el dolor

del clos premsat on resta,

no ha cicatritzat,

s’ha fet fondo, més tendre,

s’encarna als intersticis

de les nits sense regnes,

desllorigades, ermes.

*

A dins, tot el meu viure

tenaçment s’hi desplega,

i jo esguardo aquest món

amb una gran llunyària.

Soc algú que s’esbalça

al barranc de la mort.

Traus

Fan mal els traus d’amor,

un fill repudiant-te,

dol molt el temps d’horror

i el viu tall de la daga

fendint el gruix del cor,

burxant fins dessagnar-te.

Escolada ara soc,

asclada, esquarterada.

Gran part del cor ha mort,

la resta just aguanta.

(Acte onzè)

Horitzó vague

El vespre boirós espurneja pluja,

la grisor del cel fa tornar callades

les fulles dels arbres, les florides s’alcen

amb un moradenc de densa nostàlgia,

les glicines blaves són joies antigues

als murs de les cases, i entre aquesta broma

precedint la nit l’horitzó és vague,

just perfilat d’ambre, i el futur finit.

Món tènue

S’aixequen les branques

invertint piràmide

i les fulles cauen

com plomes d’ocell.

*

Els arbres florits

de tendror desarmen,

s’eleven curulls

de nou vital tremp.

*

Pertot neixen llucs,

poncelles esclaten,

tiges noves, flaires

en ple enardiment.

*

Els pètals voleien,

van caient suaus,

fan volts de catifa

als arbres ornats.

*

És un món tan tènue

de dolçor i bellesa

que el que és cruel s’oculta

per uns instants, sembla.