Tren de nit

Va perforant la nit

el tren que viu fa via,

en l’hora que aquest dia

ha clos el seu renou.

*

Nit de negror compacta

que ens envolta completa,

hàbitat dels alts astres

estrany a la consciència.

*

Volem arribar a port

i córrer cap a casa,

entre els petits carrers

de l’experiència humana.

*

I traspassar el portal

de la clova que ens guarda

la intimitat intacta,

ja nus, del tot salvats.

Tenalla

Bé el cop de dalla

enmig del món tot plàcid,

esperitats,

ens tornem a abismar,

s’estreny de sobte

la tenalla que aixafa

la gola, el cor,

l’aire per respirar.

*

Torna a ser incert

cada puntal per viure,

hem de cercar

d’un arrap com surar,

i en tot esforç

gegant que se’ns genera

ja mig morim

sense tornar a renéixer.

Olor de pins

Deliciós jorn de setembre

de vent humit, de frec vibrant,

el sol lluu ferm al cel celeste

d’esplendorós blau escampat.

*

Es fan més vius tots els contrastos,

el nostre astre just ha girat

un petit tram la rodonesa

d’aquesta terra on som estadants.

*

Fa olor de pins, de pinyes noves,

de fruits caiguts al terra ric

d’aquesta pàtria, estació àuria,

que és la tardor que ara ens somriu.

Bala

Al plexe del meu amor,

aquí ha impactat la bala,

destruint-ho al seu pas tot.

*

L’ordre ferm en què em basava,

tot el fervor que em guiava,

la salut del cos formós.

*

Com redreçaré els pedaços,

inerme, sense emparança,

quan de mi està en contra tot.

Atzagaiada

I soc només

un ésser a mercè

de l’univers

-la mateixa substància-

que m’ha creat

i dotat de sentits

a la mesura

d’aquesta espècie humana.

*

Un animal

que cerca de perviure’s

en l’equilibri

essencial que defensa,

sempre buscant

el racó més estable,

tot batallant

per mantenir-se indemne.

*

Amenaçat

constant per totes bandes,

depredador

amb temor que el depredin,

l’atzagaiada

li arriba esmolada,

com n’és de fràgil,

convuls, quant dol no aplega.

Rodadissa

Em ve la música buidada de tot somni

d’aquests meus versos que jo voldria escriure.

Està esgotat el meu viure, no afina,

no rep l’embat de cap nova energia,

*

un transformar-me en matèria vibrant,

transparent, clara, remorosa, exultant,

solcant un món just desvetllat en mi,

trencant la rècula d’aquests infinits dies,

*

sense penar, però amb una rodadissa

feta de temps que es repeteix, que cau.

Del tot a punt n’és l’ésser meu serè

*

que empal·lideix dins quotidianitat,

sols l’alegria vull pel meu cos i fat,

tot vessant versos magnífics, musicats.

Vidre trencadís

I com plovia

en les nits isolades,

queien les gotes

com vidre trencadís,

densa atmosfera

sideral que rodava

fent espirals

del temps atapeït,

girant, segant-me

de tota vida humana,

vida existent

cada cop més llunyana.

Delir

Per fer l’amor sempre hi som a punt,

per enfilar-nos als arbres del diumenge.

A les tiges fines els surten arrels

que s’anellen tendres a la terra verge.

*

Alguna cosa hi ha sempre al nostre fons

que ens deixondeix fins a oferir-nos, densos.

De tot l’amor, de besos i excitants,

sempre en sortim rejovenits, corpresos.

*

Sense paraules seguim els passos tendres,

entrebleixant, el camí de fer el pa,

del blat madur n’amassem junts la xeixa,

del blau del cel en baixem per pastar.

*

Com nostres ulls, que saben tantes coses,

treballem, rics, deixant-nos encisar,

cercant el solc de les savieses closes

per arribar-nos tant ençà com enllà.

*

Cada un en les mans de l’altre,

seriosos com no es pot dir,

els cossos com un contínum,

escoltant-nos com delir.

Nou cicle

Empal·lideix l’estiu

i deixa enrere una època

de passió, fulgència,

de vida oferta al sol.

*

Tiba, en rodar, la terra,

el giny de l’engranatge

que gira amb tots els astres

duent l’altra estació.

*

Un nou cicle, un misteri

inconcebible encara.

Bo i experimentats,

ens sobta a cada anyada.

Mar grisa

Fa por la teva fosca aigua

d’aquest gris que just verdeja,

amb el sol atrinxerat

darrere boires espesses.

Amaga la seva gràcia

que en allò viu reverbera,

com en tu, mar, transmutable,

delícia o negra quimera.

Just és dia de naufragi,

de funestes embranzides.

Els cossos, mar, que tu atrapis,

són terrestres i perillen.