Demolició

 

 

 

     Potser encara som en algun bar de França, enfadant-nos perquè el preu del cafè  amb llet és tan car.

     Des del cel gris cau la pluja i totes les coses del voltant ens desemparen, però encara ens tenim tots dos i no sentim cap perill que puguem ni tant sols concebre que ens separi.

     Encara estem intactes, i som joveníssims i sincers, i les nostres mans no coneixen res més que la tendresa, que la saviesa i la confiança.

     Ja tindran temps després per perdre’s, per cremar-se totes soles, per caure com fulles seques.

     Però aleshores som segurs i vibrants, i apleguem la bondat i la bellesa que cada un de nosaltres sap crear en l’altre.

     Potser encara som en algun bar de França i mirem el dia, i ens sentim una mica neguitosos perquè hem de buscar un lloc on dormir, sota el cel obert, a recer de la pluja.

     Hem deixat les motxilles a consigna i duem només el sac de dormir. El cafè amb llet és un luxe, però és horabaixa i fa un dia tristoi i plorós, i sentim la necessitat d’escalfar-nos.

     Lluny de casa, tan petits com som, tan forts que ens creiem, tan dolç que pensem el món.

     Potser encara som en algun bar de França i el futur ens sembla enlluernador, i enlloc no es pot albirar cap comiat, i la vida s’obre amb aquella alegria tàctil i esplendent, només perquè volem caminar-la.

     Com podia pensar jo que en aquell mateix viatge en autostop per Europa ens enfonsaríem, que el noi mexicà que vam trobar a París ens anorrearia amb les paperetes que ens va regalar, només perquè les tastéssim, aquella monstruosa enganyifa plena d’agulles, i vòmits, i sang, i metzina, que després ja va fer triangle amb nosaltres, i que va demolir-nos.